participació cultural

  
 Podríem estar d'acord o no amb aquesta sentència. Però el fet és que sense jugar, potser si que la vida es fa un joc més difícil.

  
El documental “Art i part”, ideat i dirigit per Raimon Fransoy i Xavier Puig, mostra com la creació comunitària transforma vincles, mirades i identitats locals dins el programa Barcelona Districte Cultural.
  

El film, emès pel canal El 33, segueix el procés creatiu viscut per veïns i artistes en tres barris participants de la primera edició del projecte.

  
Explicar bé la ciència també vol dir saber-la posar en escena
  

La major part del que sabem sobre ciència l’hem après, probablement, a l’escola, a través dels llibres, les explicacions del professorat o altres formats més convencionals de transmissió del coneixement.

Un cop feta la lectura d'aquest text és interessant perquè desplaça el debat sobre l’educació artística des de les activitats puntuals cap a la construcció d’aliances estables entre escoles, artistes i equipaments culturals. Més que defensar la presència de les arts a l’escola, planteja una transformació profunda de les maneres d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb el coneixement.

Una antologia interdisciplinària que qüestiona els criteris amb què mesurem el valor cultural i proposa noves maneres d’entendre la creació artística com a força de transformació social.
  

La publicació Facing Value. Radical perspectives from the arts, editada per Maaike Lauwaert i Francien van Westrenen i publicada per Valiz, parteix d’una premissa clara: les pràctiques artístiques contemporànies revelen els codis culturals i les preocupacions col·lectives del present.

  
Aquest breu article de Philippe Scieur resulta especialment inspirador perquè desplaça la mirada de la mediació cultural com a tècnica de relació amb els públics cap a una qüestió més profunda: la manera com les societats organitzen la convivència, la decisió i l’acció col·lectiva als territoris.  

  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)
  
  

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.
  

  
  
Carme Solé Vendrell: el projecte <<WHY>>

amb Carme Solé Vendrell
  
  

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.