participació cultural

  
Rellegit avui, El arte de la mediación continua sent valuós perquè no tracta la mediació com una tècnica. La tracta com una disputa sobre el funcionament mateix de les institucions culturals i sobre les condicions polítiques que defineixen què pot ser reconegut com a art. (n. de l'e., 2026)
  
Durant molt de temps, la mediació cultural es va explicar com un mecanisme de connexió entre l’obra i el públic. Una funció intermèdia destinada a facilitar la comprensió de l’art i ampliar-ne l’accés. Però aquesta definició aparentment neutra amaga una qüestió molt més decisiva: qui controla les condicions a partir de les quals una obra adquireix sentit i legitimitat pública?

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

  
La filosofia acostuma a aparèixer en els debats educatius com una matèria més del currículum. Matthew Lipman proposa una mirada diferent: convertir-la en una manera d’aprendre. El seu treball situa el pensament crític, creatiu i curós al centre del procés educatiu i defensa que educar no consisteix només a transmetre coneixements, sinó també a formar ciutadans capaços de deliberar, argumentar i participar en la vida democràtica.

La Nova Agenda Europea per a la Cultura vol redefinir el paper de la cultura davant els reptes socials, econòmics i democràtics del continent. Més que una actualització de polítiques sectorials, el document proposareforçar els vincles entre cultura, educació, cohesió social, innovació i cooperació internacional. Una mirada que connecta directament amb una de les preguntes centrals d’Interacció’18: què passa si deixem de pensar la cultura com un àmbit especialitzat i la considerem una dimensió constitutiva de la vida col·lectiva?

  
L’article de Lluís Bonet i Emmanuel Négrier analitza el gir participatiu de les polítiques culturals contemporànies i mostra fins a quin punt la participació s’ha convertit en un concepte central però també ambigu dins el camp cultural. El text parteix d’una idea important: no existeix una única forma de participació cultural, perquè cada paradigma de política cultural produeix la seva pròpia manera d’entendre la relació entre institucions, creadors i ciutadania.
  

  
Una mirada crítica que ens convida a repensar què entenem per participació i per què sovint els marcs institucionals desaprofiten el seu potencial transformador.
  

La cultura és de tots. La màxima és senzilla però té unes implicacions profundes. A l’entrada del 9 de maig remarcàvem el valor públic de la cultura dient que l’experiència és l’essència de la cultura. Un dels aspectes més evidents del fet cultural és el patrimoni, ja sigui tangible, intangible o digital.

  
Allò que sovint es considera “friki” —aficions, comunitats i passions no hegemòniques— forma part d’una cultura viva, diversa i significativa que construeix comunitats i contribucions simbòliques pròpies.
  

Ha arribat el divendres. Un altre divendres? No! És hora de treure la pols a les espases làser, anar de festa amb el millor cosplay

  
Trenta anys després de la seva publicació, el llibre de Jesús Martín-Barbero continua interpel·lant perquè va desplaçar una pregunta central dels estudis de comunicació: en lloc de preguntar-se què fan els mitjans a les persones, va proposar entendre com les persones, les cultures i les experiències quotidianes donen sentit als missatges que reben.
  
 

  
Aquest article proposa una lectura dels festivals culturals que va més enllà dels impactes econòmics, turístics o d’imatge habitualment associats a aquests esdeveniments. Les autores plantegen una pregunta diferent: com contribueixen els festivals a crear espai urbà? Per respondre-la analitzen el cas del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), un festival públic consolidat que se celebra des de finals dels anys vuitanta, a partir de les percepcions dels residents sobre els seus efectes en la vida quotidiana de la ciutat.
  

   
Un informe del CoNCA analitza hàbits, percepcions i desigualtats per entendre com accedeix la ciutadania a la cultura i què condiciona aquesta relació.
  

Com accedim els catalans a la cultura? Aquesta és la gran pregunta que ha impulsat el nou informe del CoNCA, “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”. Una de les missions del consell és justament encarregar estudis per radiografiar la situació de la cultura a Catalunya