participació cultural

amb Marta Ardiaca
Des d’on estem treballant les polítiques culturals i amb quina perspectiva ens les mirem? Aquesta és la pregunta que pretenia abordar el Repte 3 del Debat Interacció ’19, amb la intenció d’impulsar una mirada auto crítica dels regidors i tècnics de cultura respecte a la seva manera de treballar.

 

És el moment de posar les persones al centre i activar-les, com a agents actius de les polítiques culturals i de la resta. La legitimitat cultural no està només a les institucions sinó a tota la ciutat.

amb Xavier Fina i Itziar González

Aquesta ponència ha plantejat la necessitat de crear nous horitzons que guiïn les polítiques culturals. És per aquest motius que conceptes com ara l’equitat, la participació i la governança han esdevingut claus per seguir un debat que planteja visions diverses i molt interessant de cara a un desenvolupament més ric de les polítiques culturals.

  
amb Judit Carrera, Pilar Vélez i Mireia Sallarès.

El Debat d’Interacció 2019 s’ha centrat en tornar a posar en relleu les polítiques culturals municipals. Adreçat principalment als regidors i regidores de cultura, ha pretès posar sobre la taula nous horitzons per a les polítiques culturals, les quals han de saber adaptar-se als nous temps i detectar noves necessitats, discursos i maneres de fer.

L’article de Guy Saez parteix d’una afirmació que desplaça el relat habitual de les polítiques culturals: la cultura no és l’últim esglaó dels drets, sinó una condició per accedir-hi. Aquesta inversió, inspirada en la idea que l’accés a la cultura permet l’emancipació, obliga a revisar el paper real de l’acció cultural en les societats contemporànies.
  

Des de les polítiques culturals cal tenir en compte necessitats que s’han identificat els darrers anys i que demanen estratègies i llenguatges propis. El dret a participar en la vida cultural de la ciutat està condicionat per creixents desigualtats socials. El gènere, el territori o la classe social, entre d’altres, són factors que condicionen les nostres oportunitats per a l’accés, la pràctica i la presa de decisions en l’àmbit cultural. Fins a quin punt les relacions entre cultura i educació poden donar resposta a aquest repte?

  
  
Aquest estudi apareix en un moment especialment significatiu del debat francès sobre els drets culturals. Després de la incorporació d'aquest concepte a la legislació francesa a través de les lleis NOTRe (2015) i LCAP (2016), moltes institucions culturals es preguntaven què significava realment aquest nou marc i fins a quin punt qüestionava les polítiques culturals desenvolupades des de la creació del Ministeri de Cultura el 1959.

Dinàmiques participatives, accions elaborades i dutes a terme mitjançant processos participatius, pressupostos participatius… El treball en xarxa, tenint en compte les diferents parts implicades mitjançant una metodologia participativa, està a l’alça. També a l’àmbit municipal i cultural. Però cal replantejar-nos què s’entén realment per xarxa i formes de participació?

Sobre aquests plantejament es va dedicar el curs celebrat el passat dimecres 23 d’octubre, «Noves formes participatives: La democràcia en xarxa», organitzat pel Centre d’Estudis i Recursos Culturals de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i impartit per Simona Levi, directora de teatre, activista, docent, gestora i artista multidisciplinària.

Especialment adreçat als tècnics i tècniques municipals de cultura, tenia per objectius:

• Analitzar les formes existents de participació ciutadana en xarxa
• Determinar quin és el paper que aquestes han de tenir en la democràcia municipal 
• Reflexionar sobre les formes d’organització  interconnectades en el món de la cultura

  
Cada vegada més museus assumeixen que no són espais neutrals. Diversos moviments socials, especialment el feminisme i altres activismes culturals, han qüestionat el relat dominant de les institucions museístiques i han impulsat noves formes de participació, governança i relació amb les comunitats.
  

L’activisme als museus és una pràctica cada vegada més present, que reivindica el seu espai a uns equipaments com ara els muses que els hem d’entendre com a espais socials.

  
L’article Volem museus situats, locals i alhora internacionals planteja una crítica directa a un model de museu que ha tendit a uniformitzar-se sota una idea abstracta d’universalitat. Davant d’aquest patró, el text defensa un desplaçament conceptual que afecta tant la funció com la legitimitat dels museus: cal situar-los. Situar-los vol dir assumir el context des d’on operen, revisar els relats que construeixen i reconèixer que el coneixement que produeixen no és neutral, sinó vinculat a una realitat històrica, social i cultural concreta.