pensament cultural

  
L’Anuari AC/E de cultura digital 2017 descriu un ecosistema cultural travessat per tecnologies emergents. La qüestió de fons no és la novetat tecnològica, sinó el desplaçament de la cultura cap a entorns governats per dades, algoritmes i infraestructures digitals.

  
Llegit avui, aquest text permet tornar al moment en què els drets culturals van entrar formalment en la legislació francesa a través de les lleis NOTRe i LCAP. Més que una celebració, l’article recull un debat entre senadores que intenten aclarir què significa aquest reconeixement jurídic i quines conseqüències pot tenir per a les polítiques culturals. El resultat és una conversa que mostra tant les expectatives com les cauteles que acompanyen el concepte. (n. de l'e., 2026)

  
L'article de Jean Beaman apareix en un moment en què els estudis sobre ciutadania ja han superat la definició clàssica centrada en els drets legals, però encara no han incorporat plenament la dimensió cultural de la pertinença. En un context marcat per l'augment de la diversitat ètnica i cultural a les societats occidentals i pels debats sobre la integració, la immigració i la inclusió social, l'autora sistematitza el concepte de ciutadania cultural

  
Llegit avui, el manual manté interès perquè desplaça el debat. Les indústries creatives no són només un sector. Són un camp que obliga a repensar com entenem el valor, la producció i la mateixa idea d’economia.
  

El discurs sobre indústries creatives sovint es construeix amb categories econòmiques tradicionals. Aquest manual fa un pas més radical: planteja que aquestes categories ja no serveixen per entendre el valor cultural.
  

  
  
El text de César Rendueles publicat a Periférica Internacional  és una de les impugnacions més severes al relat beneït de les “classes creatives” i de la cultura com a motor natural de transformació social. Escrit en ple període posterior a la crisi financera i a l’esclat del relat de la bombolla immobiliària espanyola, l’article proposa una lectura especialment dura del paper que han jugat els sectors culturals en la consolidació del capitalisme postfordista.

 
   
Marta Álvarez Guillén proposa un recorregut per la crítica institucional a l'Estat espanyol, des del boom museístic dels anys noranta fins a l'aparició de nous models basats en la mediació, la cultura lliure i el procomú. El text no és només una història dels museus contemporanis. És també una reflexió sobre les polítiques culturals, sobre la relació entre institucions i moviments socials i sobre les possibilitats d'una nova institucionalitat cultural capaç de superar la lògica de l'espectacle i del consum cultural. 

 
   
Aquest article de Ramon Parramon és rellevant perquè documenta un desplaçament que interpel·la moltes pràctiques culturals contemporànies: el pas de l’acció crítica impulsada per individus o petits col·lectius cap a la construcció de xarxes capaces de sostenir processos de transformació més amplis. L’autor utilitza la trajectòria de Santiago Cirugeda i del col·lectiu Recetas Urbanas per analitzar com les pràctiques d’intervenció urbana, inicialment centrades en l’ocupació temporal de l’espai i l’exploració dels límits de la legalitat, evolucionen cap a formes d’organització col·laborativa basades en la participació, l’autoconstrucció i la creació de xarxes.

  
L’article de Jean Caune aborda una qüestió estructural de les polítiques culturals contemporànies: la manera com l’Estat, en organitzar i legitimar el camp cultural, ha acabat configurant també els seus límits. La institucionalització de la cultura ha permès ampliar l’accés a les obres i desplegar infraestructures territorials, però al mateix temps ha contribuït a consolidar jerarquies estètiques i a restringir el reconeixement de determinades pràctiques.
  

IETM - International network for contemporary performing arts

La revolució digital és una de les qüestions clau per entendre les societats actuals d’arreu del món i que, per tant, també afecta en gran mesura les arts escèniques. Aquest document explora com s’empra la tecnologia digital en les diferents etapes del procés artístic (creació, producció, difusió, arxiu...) i amb quins objectius (inspiració, desenvolupament de públics, màrqueting...).

A mode de guia, ens ofereix un interessant llistat d’experiències, de centres per a la producció de propostes digitals, centres de recerca i festivals d’arts digitals de tota Europa.

  
Llegit avui, el monogràfic Mirades educatives a la ciutat: experiència, quotidianitat i participació continua interpel·lant una pregunta rellevant per a les polítiques culturals i educatives locals: què aprenem de la ciutat i com participa la ciutat mateixa en la nostra formació com a ciutadans? El número proposa desplaçar la mirada més enllà de l’escola i entendre l’espai urbà com un entorn educatiu ple de relacions, experiències i oportunitats de participació. (n. de l'e., 2026)