pensament cultural

Aquest apunt recupera una pregunta que només ha guanyat actualitat amb el pas del temps: què passa quan les màquines deixen de ser eines i comencen a assemblar-se als humans? A partir del retrat d’Erica, un androide finalista d’un prestigiós concurs internacional de fotografia, el text obre una reflexió sobre la roboètica, la intel·ligència artificial i els límits cada vegada més difusos entre tecnologia, cultura i condició humana. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

  
La presència de robots als escenaris pot semblar una curiositat tecnològica o una demostració d’innovació aplicada a les arts escèniques. Tanmateix, iniciatives com Teatronika, impulsada des de la Universitat Pompeu Fabra, plantegen qüestions que van més enllà de l’experimentació artística. Què ens diu la capacitat d’un androide per interpretar Hamlet sobre la manera com entenem la creativitat, l’expressió o la mateixa condició humana?

  
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

1. Art i ciència: dues armes per a una sola veritat

El dubte, el misteri i la por que ens acompanyen des de l’adveniment de la consciència del ser en una realitat que sobrepassa les coordenades del que comprenem, han forjat l’afany que ens defineix: el de cercar un ordenament del món; el d'intuir o, simplement, anhelar alguna transcendència; o el de celebrar i comunicar la intel·ligibilitat de la natura o la vastitud i la nuesa existencial que ens aclapara. Jorge Wagensberg, a l'assaig Ideas sobre la complejidad del mundo, ens ho constata amb aquestes paraules: El origen y objeto de todo conocimiento no está en ningún tipo de satisfacción, está en reducir el miedo, el miedo a existir (Wagensberg, 2007) (1).

La invenció d’internet i la irrupció dels telèfons mòbils han propiciat l’aparició de les xarxes socials. Un fenomen difícil de preveure fa tan sols un parell de dècades. Com tampoc ho era que els robots sortissin de l’àmbit estrictament laboral per donar pas als anomenats robots socials, que cada vegada veurem més en entorns quotidians: assistint a discapacitats i persones grans, fent de recepcionistes o dependents en centres comercials, com a guies en fires i museus, actuant com a companys de joc de joves i adults, i, fins i tot, exercint de mainaderes i mestres de reforç.

  
Fa anys que els museus exploren maneres d'incorporar tecnologies digitals a l'experiència de visita. La realitat augmentada és una de les eines que ha generat més expectatives perquè permet superposar noves capes d'informació, interpretació o narració sobre les col·leccions existents. La qüestió rellevant, però, no és tant la tecnologia en si mateixa com la manera com modifica la relació entre les persones i les obres.

El paradigma actual sembla demanar cada vegada més a les entitats culturals i artístiques una avaluació més acurada dels impactes originats pels festivals i esdeveniments que organitzen. Però, com podem avaluar millor aquest impacte?

Tot seguit us proposem diverses eines: una lectura per reflexionar-hi, una completa eina d’avaluació i nous projectes que eixamplen l'horitzó actual.

Els actors culturals portem 30 anys "sotmesos" al relat de la instrumentalització

Els propers 30 anys, els dedicarem a promoure els valors de la cultura, o ens sometrem als relats "inclusió social" o "canvi climàtic"?

                        — Jordi Pascual (@jordipascual21) juny 28, 2017
  

  
Llegit avui, el text continua sent rellevant per als debats culturals contemporanis perquè interroga una qüestió que travessa també les polítiques culturals: com generar espais de coneixement capaços de relacionar pràctiques artístiques, experiència social i transformació política sense tornar a fixar noves fronteres rígides? La resposta de Vidiella no passa per substituir unes disciplines per unes altres, sinó per mantenir oberta la tensió crítica i el caràcter polític dels desbordaments. (n. de l'e., 2026)