pensament cultural

En aquesta crònica general de l’eix de divulgació en Interacció 17, faig una síntesi dels punts que vaig trobar en comú entre els ponents, més implícitament o oberta:

1. En el segle XXI, la ciència impregna l’entorn.
2. El coneixement és un, s’ha difuminat la frontera entre disciplines.
3. El coneixement té una gran capacitat transformadora, perquè afavoreix el pensament crític.
4. Les iniciatives poden ser proposades dalt a baix (top-down) o de baix a dalt (bottom-up).
5. Les iniciatives cada cop són més participatives.
6. Les iniciatives cada cop són més obertes: Open source, open data
7. Les iniciatives cada cop són més inclusives i sostenibles.

  
Article que sintetitza un eix de debat de la jornada i el converteix en marc de lectura: la ciutat com a espai on els grans reptes contemporanis es materialitzen amb intensitat, exigint una articulació més estreta entre coneixement científic i decisió pública, amb una interpel·lació clara al paper de les administracions locals.(n. de l'e., 2026)
  

“El canvi climàtic té nom de ciutat: parlem dels huracans de Huston, dels incendis de Santa Rosa, de la pujada de l’aigua del mar a Miami”, afirma l’economista urbana de la Universitat de Barcelona Elisabeth Viladecans. Aquesta observació resumeix clarament com les ciutats s’han convertit en el primer front d’impacte dels grans problemes globals, començant pel canvi climàtic. “Aquest és un problema de tot el món, però són les ciutats les que han de fer front als seus efectes: és a les ciutats on s’inunda el metro!”, diu Viladecans.

  
Més de vuit anys després, el llibre manté vigència perquè moltes de les preguntes que plantejava continuen obertes. Pot existir una política cultural urbana que no converteixi la creativitat en recurs econòmic? És possible activar cultura sense accelerar processos d’expulsió? I fins a quin punt les administracions públiques són capaces de protegir pràctiques culturals que no encaixen fàcilment en les lògiques de programació, visibilitat o retorn? (n. de l'e., 2026) 
  

  
Hi ha conceptes que semblen haver nascut per ampliar possibilitats i que acaben convertits en instruments d’ordenació. La creativitat és un d’ells. Durant anys, el paradigma de les “ciutats creatives” s'ha presentar com una alternativa capaç de regenerar barris, activar economies urbanes i atreure talent a través de la cultura.

La ciència acostuma a presentar-se com un espai de neutralitat, estabilitat i autoritat tècnica. Bruno Latour va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquesta imatge, no per desacreditar la ciència, sinó precisament per entendre com es construeix, quins actors hi intervenen i quines relacions de poder, mediació i negociació fan possible que un fet científic sigui reconegut socialment.

  
Enmig d’un ecosistema tecnològic cada vegada més accelerat, extractiu i orientat a la productivitat permanent, el pensament de Josep Maria Esquirol proposa una operació aparentment discreta. Tanmateix, és profundament política: tornar a situar la fragilitat, la cura i la proximitat al centre de l’experiència humana.

Recuperem aquesta línia de pensament en un moment especialment marcat per l’expansió de la digitalització i per una confiança encara molt forta en la tecnologia com a promesa de solució global. Aquesta reflexió s’inscriu com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.

  
  
Fa milers d’anys que el cervell humà produeix art, però només recentment s’han començat a esclarir alguns aspectes de la relació entre l’activitat artística i les emocions que genera. Gràcies a les tècniques actuals de neuroimatge, la neurociència pot explicar per què som capaços d’interpretar una història i experimentar empatia a partir dels moviments dels ballarins, o per què preferim viure l’art en companyia d’altres persones.
  

  
El concepte de «capitalisme cognitiu» s’ha convertit en una de les claus interpretatives per entendre la relació contemporània entre coneixement, creativitat i economia. L’article de Ramón Zallo n’ofereix una lectura crítica que continua sent especialment pertinent per als debats sobre cultura, innovació i producció de coneixement. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió, ja que permet situar les tensions que emergeixen quan el coneixement i la creativitat esdevenen recursos centrals de l’economia.

  
La relació entre ciència i societat sovint s’ha plantejat com un problema de transmissió de coneixement. Si la ciutadania disposa de més informació, s’assumeix, prendrà decisions més ben fonamentades i desenvoluparà una actitud més favorable envers la recerca científica. Aquesta idea ha inspirat bona part de les polítiques de divulgació durant les darreres dècades. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que qüestionen aquesta premissa.

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
  
La relació entre art i ciència acostuma a explicar-se a partir d'una distribució de papers força estable. La ciència produeix coneixement. L'art el tradueix, l'interpreta o el fa visible. Encara que aquesta aproximació hagi generat projectes valuosos, també tendeix a reproduir una jerarquia implícita: el coneixement apareix associat a la investigació científica, mentre que la pràctica artística queda relegada a funcions de representació o mediació.