pensament cultural

  
Aquest informe de Jordi Baltà Portolés és especialment interessant perquè no descriu únicament les polítiques culturals franceses, sinó que intenta explicar per què França ha construït, durant més de mig segle, un dels models d'intervenció pública en cultura més sòlids d'Europa. Escrit amb la voluntat d'identificar aprenentatges útils per a Espanya, el text combina perspectiva històrica, dades comparades i anàlisi institucional per mostrar que la fortalesa del model francès no deriva d'una política concreta, sinó d'una continuïtat política i administrativa excepcional.
  

  
L’obra col·lectiva Historia y videojuegos: el impacto de los nuevos medios de ocio sobre el conocimiento histórico (2016) se situa en un moment en què la relació entre cultura digital i coneixement històric ja no pot ser considerada marginal, sinó estructural. Parteix d’una constatació que travessa tot el volum: el passat no només s’estudia ni es transmet, també es consumeix.

  
L’any 2009 vaig tenir l’oportunitat de participar a Horizons Arts Nature, un festival internacional que té lloc a les muntanyes del Massís Central francès. Comento algunes xifres, per tal que el lector es faci una composició geogràfica del lloc i dels entorns de confluència i influència: concretament, el festival s’esdevé a 470 km de París, a 350 km de Tolosa de Llenguadoc, a 270 km de Lió i a una hora en cotxe per carreteres comarcals i revirades de la capital natural, Clarmont d’Alvèrnia. Com veieu, està lluny de totes les grans ciutats, però per contra, molt proper a la seva gent i al territori en què cohabiten. Algunes xifres més per entendre’n la dimensió: hi participàvem 11 artistes de fins a vuit nacionalitats,  vinguts de França, Rússia, Israel, EUA, Bulgària, Alemanya i Catalunya.

Els festivals de cinema europeus arreu del món són instruments de diplomàcia. La pregunta no és si funcionen, sinó què vol dir fer política exterior a través de la cultura.
  

L’Anuari AC/E 2016 introdueix un concepte clau: la “cultura intel·ligent”. No és només una etiqueta tecnològica. És una manera de descriure un canvi profund en la creació cultural, cada cop més vinculada a dades, algoritmes i entorns híbrids entre el físic i el digital.

  
Una reflexió sobre com la revolució digital no transforma només tecnologies, sinó també les pràctiques de comunicació, l’accés als continguts i el paper mateix de la cultura en la societat contemporània.
  

El llibre Tendencias en comunicación. Cultura digital y poder posa de relleu que la digitalització no és només una qüestió d’eines o plataformes, sinó una reconfiguració profunda de la manera com produïm, compartim i interpretem significats.

  
L’assaig Revaluing Culture parteix d’una constatació que travessa el debat europeu recent: la cultura ha deixat de justificar-se per si mateixa i es veu cada cop més obligada a demostrar què aporta en termes econòmics i socials. Aquest desplaçament no és menor. El text situa la qüestió en un context de retallades, exigències de rendició de comptes i pressió per demostrar impacte, especialment intens als Països Baixos després de la crisi financera. La resposta que proposa no és afegir més indicadors ni refinar els instruments d’avaluació, sinó revisar el punt de partida: la política cultural ha de tornar a posar el focus en la cultura mateixa, no en els seus efectes derivats.
  

L'agenda política i mediàtica marca molts dels debats, també en cultura. El preu a pagar és la focalització del debat en uns pocs titulars i la pèrdua de complexitat i textures. D'això va aquest article breu: d'apuntar elements per a altres (possibles) debats de fons a l'entorn de la cultura. Pensar la cultura com a activitat i recursos compartits, pensar en els equipaments culturals com a mediadors de projectes ciutadans, pensar en la ciutadania com a usuària activa i culta dels serveis culturals o demanar del mecenatge alguna cosa més que la simple captació de recursos econòmics.

  
L’article The cultural paradiplomacy of Barcelona since the 1980s: Understanding transformations in local cultural paradiplomacy proposa una lectura que desplaça el focus habitual sobre la internacionalització cultural de Barcelona. No es tracta només d’explicar l’èxit d’un model urbà ni d’una política cultural amb vocació exterior, sinó d’entendre en quines condicions emergeix aquesta acció internacional i com es converteix en una peça estructural de governança urbana. La ciutat apareix aquí com un actor polític que construeix relacions internacionals pròpies, en un context de transformació econòmica, reconfiguració de l’Estat i competència global entre territoris.
  

  
Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB.