Recursos i publicacions

  
Un recull de textos analitza les condicions laborals dels artistes i treballadors culturals i reflexiona sobre l’aparició del concepte de precariat en el camp cultural

  
L’article de Leila Jancovich aborda un dels consensos més repetits en les polítiques culturals contemporànies: la necessitat d’ampliar la participació. El punt de partida és clar. Malgrat més d’una dècada de polítiques orientades a incrementar-la al Regne Unit, els resultats mostren una persistència notable de les desigualtats: la participació continua estretament vinculada a la posició socioeconòmica. Aquesta constatació obliga a revisar no només els instruments, sinó el propi relat que sosté aquestes polítiques.
  
  

  
Més de vuit anys després, el llibre manté vigència perquè moltes de les preguntes que plantejava continuen obertes. Pot existir una política cultural urbana que no converteixi la creativitat en recurs econòmic? És possible activar cultura sense accelerar processos d’expulsió? I fins a quin punt les administracions públiques són capaces de protegir pràctiques culturals que no encaixen fàcilment en les lògiques de programació, visibilitat o retorn? (n. de l'e., 2026) 
  

  
Hi ha conceptes que semblen haver nascut per ampliar possibilitats i que acaben convertits en instruments d’ordenació. La creativitat és un d’ells. Durant anys, el paradigma de les “ciutats creatives” s'ha presentar com una alternativa capaç de regenerar barris, activar economies urbanes i atreure talent a través de la cultura.

  
  
Camille Bosqué, Ophelia Noor i Laurent Ricard, amb l’editorial Eyrolles, presenten Fablabs, etc., un llibre que aprofundeix en la revolució dels makers, un moviment que està redefinint la producció i la creació des d’una perspectiva col·laborativa. Aquest fenomen es fonamenta en els FabLabs: laboratoris oberts que ofereixen maquinària digital per fabricar objectes i que es regeixen pels valors de cooperació, intercanvi i innovació.
  

  
  
Fa milers d’anys que el cervell humà produeix art, però només recentment s’han començat a esclarir alguns aspectes de la relació entre l’activitat artística i les emocions que genera. Gràcies a les tècniques actuals de neuroimatge, la neurociència pot explicar per què som capaços d’interpretar una història i experimentar empatia a partir dels moviments dels ballarins, o per què preferim viure l’art en companyia d’altres persones.
  

  
Les exposicions de ciència no es limiten a transmetre informació, sinó que configuren formes d’entendre i de relacionar-se amb el món. A través de la mediació, la participació i l’experiència activa, aquestes pràctiques expositives construeixen marcs interpretatius que influeixen en la manera com el coneixement científic és percebut, apropiat i integrat socialment.
  

  
La proliferació d’equipaments culturals sobredimensionats o infrautilitzats no és un fenomen anecdòtic, sinó una deriva estructural de la política cultural local quan es desconnecta de criteris de necessitat, viabilitat i valor públic. El concepte d’“elefant blanc” designa precisament aquestes infraestructures que, malgrat l’elevada inversió que han requerit, acaben generant més càrregues que beneficis, especialment per a les administracions públiques que les impulsen.
  

  
Entendre la Unió Europea no és només una qüestió d’informació. Aquest joc de rol proposa experimentar els conflictes, els equilibris i les decisions que configuren la política cultural europea.
  

  
  
No hi ha una única manera d’entendre el món. L’art i la ciència són dues formes de coneixement que intenten donar resposta a la curiositat humana i que històricament han mantingut una relació estreta, tot i que sovint poc visible. El desenvolupament de les TIC n’ha fet més evident la connexió; una altra cosa és que realment comparteixin espais i pràctiques.
  

Art contemporani i acció local no és només una publicació sobre arts visuals. És, sobretot, un intent de posar nom a una tensió persistent en les polítiques culturals municipals: la distància entre la intensitat de les pràctiques locals i la feblesa estructural que les sosté. El llibre emergeix del Laboratori de Tècnics Municipals d’Arts Visuals (2012-2013), i això marca tota la seva orientació: no parla des de fora del sistema, sinó des de dins, des de la pràctica professional.