Recursos i publicacions

  
  
El número 112 de TELOS, publicat aquest desembre, dedica el seu quadern central a «Humanidades en un mundo STEM» i parteix d’una pregunta que adquireix una nova urgència: quin lloc poden ocupar les humanitats en unes societats que associen cada vegada més el progrés amb la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques?

  
El text d’Alfons Martinell situa la cooperació en un lloc que sovint queda desdibuixat en les polítiques culturals: no com un instrument complementari, sinó com una condició constitutiva de la cultura mateixa. L’autor defensa que la vida cultural, els drets culturals, la governança, la creació artística i les relacions internacionals només poden desplegar-se a través de processos de cooperació. Aquesta perspectiva permet desplaçar la mirada des dels equipaments, els programes o els sectors cap a les relacions que els fan possibles. En un moment en què moltes polítiques culturals posen l’accent en els resultats, els impactes o la competitivitat, Martinell recorda que la cultura és, abans que res, una pràctica col·lectiva sostinguda per xarxes de confiança, reconeixement mutu i capacitat d’acció compartida.
  

  
Aquest article de David Roselló és una de les aproximacions més útils i operatives a l’avaluació cultural. El seu principal interès no rau tant en els instruments que proposa com en el canvi de perspectiva que defensa: l’avaluació no és una fase final destinada a justificar allò que s’ha fet, sinó una funció transversal que ha d’acompanyar el projecte des del seu disseny fins a la seva implementació. Aquesta idea, aparentment senzilla, qüestiona una pràctica encara habitual en moltes organitzacions culturals, on l’avaluació queda reduïda a una memòria final o a un tràmit administratiu.
  

  
Les ciutats creatives no es construeixen només amb equipaments o grans esdeveniments. També depenen de la capacitat d'atreure talent, generar coneixement i crear entorns favorables a la innovació. Xavier Marcet defensa aquesta idea en un text que reflecteix un paradigma de desenvolupament urbà que ha tingut una gran influència i que continua oferint elements de debat.  

En un moment marcat per la crisi de les promeses de progrés, l’hegemonia financera i la dificultat per imaginar alternatives al capitalisme, Franco «Bifo» Berardi planteja a Futurabilidad una pregunta que travessa bona part del pensament crític contemporani: com pot produir-se una transformació si sabem que l’ordre existent és insostenible i, alhora, ens sentim incapaços de modificar-lo?

L’article de Guy Saez parteix d’una afirmació que desplaça el relat habitual de les polítiques culturals: la cultura no és l’últim esglaó dels drets, sinó una condició per accedir-hi. Aquesta inversió, inspirada en la idea que l’accés a la cultura permet l’emancipació, obliga a revisar el paper real de l’acció cultural en les societats contemporànies.
  

La distribució territorial del poder no és només el context institucional de les polítiques culturals. Jonathan Paquette mostra que determina qui pot decidir, amb qui ha de negociar i quins projectes culturals arriben a ser possibles. Cultural Policy and Federalism converteix així el federalisme en una clau per entendre la governança cultural.

  
  
La cultura s’ha convertit en un recurs habitual de les polítiques de desenvolupament urbà. Joaquim Rius-Ulldemolins examina críticament aquest gir a partir de la comparació entre Barcelona i València i planteja una qüestió decisiva: què passa amb la política cultural quan la cultura deixa de ser només un àmbit de política pública i es converteix en instrument de transformació, promoció i legitimació de la ciutat?

  
  
La cooperació apareix sovint com una resposta a la fragilitat de les petites organitzacions culturals. Philippe Henry observa, tanmateix, una paradoxa: tot i que moltes iniciatives comparteixen recursos, valors i projectes, molt poques adopten una forma jurídica explícitament cooperativa.

  
El que emergeix en aquest text és una idea de fons: la millora de la gestió museística no pot reduir-se a instruments tècnics o a ajustos organitzatius. Té a veure amb el model de museu que es vol sostenir i amb el paper que se li assigna dins les polítiques culturals. Llegit avui, l’article continua sent útil perquè anticipa debats que s’han intensificat en els darrers anys. La pressió per diversificar ingressos, la dependència del turisme i la creixent hibridació entre allò públic i allò privat no han desaparegut. S’han consolidat com a marc estructural. Això desplaça la pregunta: no es tracta només de com gestionar millor els museus, sinó de des de quins criteris polítics i culturals es defineix aquesta millora.(n. de l'e., 2026)