Recursos i publicacions
Aquesta categoria presenta materials útils per aprofundir en el coneixement del sector cultural. Inclou recomanacions de llibres, bibliografies, publicacions acadèmiques, recursos digitals, llocs web i continguts audiovisuals que contribueixen a ampliar la mirada sobre la cultura i les polítiques culturals.
▌L’actual crisi de la covid-19 ha eclipsat les qüestions climàtiques en l’àmbit dels museus, però aquesta serà una tasca important pels museus durant els propers anys sense cap mena de dubte. (Nordisk Museologi, 2020, p. 3)
Aquest número monogràfic de The Journal Nordic Museology es dedica a la qüestió del canvi climàtic. A través de quatre articles recull les principals aportacions de les jornades 'Curating Climate - Museums as contact zones of climate research, education and activism', que van tenir lloc a Oslo a finals de l’any 2019.
Aquest article resulta especialment interessant perquè planteja una pregunta clau: és possible crear un museu començant per la comunitat abans que per la col·lecció, l’edifici o el programa museogràfic? L’experiència del Museu Marítim de Mallorca mostra un intent conscient de construir la institució a partir de processos de coparticipació amb la ciutadania i els agents vinculats al patrimoni marítim.
Actualment, el debat sobre la relació entre cultura i gentrificació està deixant enrere les interpretacions simplificades que atribueixen als grans museus un efecte automàtic sobre la regeneració urbana. L'article de Simon Debersaques s'inscriu en aquesta línia de recerca, centrant l'atenció en les formes més subtils amb què els equipaments culturals intervenen en les transformacions urbanes.
La tesi La gestió dels museus i el patrimoni en les polítiques culturals a Catalunya (1980-2018) de M. Teresa Blanch Bofill proposa una lectura extensa sobre l’evolució de la museologia catalana, els seus models de gestió i les tensions polítiques que travessen el sistema patrimonial. Lluny de limitar-se a una història institucional dels museus, el text analitza com les polítiques culturals han anat redefinint la funció social del patrimoni, els perfils professionals i les formes de governança cultural.
Havent llegit aquests dos textos, permeten entendre un nou desplaçament obert. D’una banda, Danilo Santos da Miranda defensa que el centre cultural del segle XXI ha de deixar de ser un simple contenidor d’activitats per convertir-se en un espai de llibertat, convivència i experimentació creativa. De l’altra, Fabrice Lextrait observa l’aparició de nous territoris de l’art que emergeixen fora dels equipaments convencionals i que transformen fàbriques abandonades, espais industrials o edificis en desús en laboratoris culturals.
Aquest article s'inscriu en una línia de recerca consolidada sobre els cicles polítics pressupostaris, és a dir, la tendència dels governs a modificar la despesa pública abans de les eleccions amb l'objectiu d'augmentar les seves possibilitats de reelecció. La seva aportació consisteix a traslladar aquest debat a les polítiques culturals municipals i preguntar-se si la cultura és objecte d'un ús electoral més intens que altres serveis públics.
Llegit avui, l’article continua sent especialment útil per pensar la relació entre cultura, espai públic i govern urbà. Sobretot perquè obliga a preguntar-se si les polítiques culturals urbanes transformen realment les condicions socials dels territoris o si, en molts casos, només n’estetitzen els conflictes. (n. de l'e., 2026)
La crisi de la Covid-19 no apareix en aquest debat com una interrupció excepcional, sinó com el moment en què moltes contradiccions acumulades dins les institucions culturals es fan impossibles d’amagar. El dossier coordinat per Jesús Carrillo Castillo a la revista PH parteix d’aquesta constatació: el model institucional construït durant dècades mostra signes evidents d’esgotament, tant per la seva dependència econòmica del turisme i les indústries de l’oci com per la seva dificultat per relacionar-se amb una societat cada vegada més fragmentada, crítica i desigual.
El treball Cultura en clave urbana no és un estudi més sobre cultura i ciutat. És un intent deliberat de reordenar el camp. Parteix d’una idea que, tot i semblar assumida, encara no s’ha traduït del tot en pràctica: la intervenció cultural i el govern de la ciutat ja no es poden pensar per separat. El que proposa el document és precisament explorar què implica prendre aquesta afirmació seriosament.
L’article de Philippe Teillet parteix d’una constatació que desplaça el debat habitual: l’absència de la cultura en el centre de la discussió política no és un accident recent, sinó una constant amb excepcions puntuals. El moment dels anys vuitanta apareix com una anomalia en què la cultura va ser intensament polititzada i mobilitzada com a recurs simbòlic. Fora d’aquest episodi, la cultura ha ocupat un lloc secundari en l’agenda política, amb una presència intermitent i sovint vinculada a altres interessos. Aquesta lectura permet entendre millor el gir progressiu cap a l’“esdevenimentialització” de les polítiques culturals.
