Recursos i publicacions

  
El conjunt de textos de CARTA (2011) no descriu una crisi puntual de la institució cultural, sinó una mutació més profunda: la pèrdua de la seva capacitat de mediació en un ecosistema dominat per les indústries culturals i per la captura de la creativitat en lògiques de mercat. El museu ja no ocupa el centre. Comparteix l’escena amb grans actors econòmics i amb una multitud de productors culturals precaritzats, sovint obligats a convertir la seva pròpia autonomia en mecanisme de subordinació.
  

  
L’orquestra de Cateura no és només una història de superació. És una pregunta sobre què pot fer la cultura en contextos de desigualtat extrema.
  

Landfill Harmonic és un documental que segueix un projecte musical nascut en un dels contextos més fràgils possibles. A Cateura, al Paraguai, una comunitat construïda al voltant d’un abocador, un grup de joves aprèn música amb instruments fabricats a partir de residus.

  
L’avaluació de les polítiques culturals locals ha esdevingut, en el context europeu de principis de la dècada de 2010, un terreny d’experimentació metodològica travessat per tensions de fons. L’article New local cultural policy evaluation methods in the Netherlands: status and perspectives analitza com els canvis institucionals introduïts als Països Baixos, especialment els nous sistemes pressupostaris orientats a resultats i la implantació obligatòria de comitès d’auditoria municipals, han transformat la manera d’avaluar la política cultural local. El punt de partida és clar: desplaçar el debat polític des dels costos cap als resultats, i dotar els ajuntaments d’eines per mesurar l’eficàcia i l’eficiència de les seves polítiques.
    

  
Llegit avui, aquest article continua sent una de les anàlisis més útils per entendre una característica persistent de les polítiques culturals catalanes: la dificultat per articular un sistema cultural coherent entre administracions que comparteixen responsabilitats, recursos i legitimitats. Publicat el 2012, el text de Joaquim Rius, Arturo Rodríguez Morató i Santi Martínez Illa descriu un procés de construcció institucional encara obert, travessat per tensions entre racionalització, cooperació i poder polític.(n. de l'e., 2026) 
  

  
Llegit avui, el llibre permet entendre que els debats actuals sobre participació, proximitat, comunitats o sostenibilitat cultural tenen arrels més llargues del que sovint es reconeix. També obliga a formular una pregunta pertinent per a moltes polítiques culturals locals actuals: fins a quin punt els equipaments culturals continuen pensant el territori com una comunitat viva i no només com un públic potencial? (n. de l'e., 2026)

  
Fins fa poc, molts museus locals van funcionar com espais de conservació. Custodiaven objectes, ordenaven relats històrics i preservaven memòries materials. Però a partir dels anys setanta una altra idea de museu va començar a obrir-se pas: un museu menys centrat en la col·lecció i més vinculat al territori, a la vida quotidiana i a les comunitats.

  
  
Les grans operacions urbanes acostumen a presentar-se com a sinònim de regeneració. Nous equipaments, districtes creatius, centres comercials o arquitectures emblemàtiques apareixen sovint com a promesa de revitalització urbana. L’article de Jacqueline Groth i Eric Corijn, publicat el 2005 a Urban Studies, qüestiona aquesta mirada des d’un altre lloc: què passa amb els espais de ciutat que encara no han estat completament programats, regulats o comercialitzats?
  

  
Silencio y política no és un llibre sobre el silenci. És un llibre sobre què queda fora del llenguatge quan la política es pensa només des del llenguatge.

Des de la presentació, el text situa el silenci en un context de crisi política i econòmica marcada pel 15-M i les revoltes globals, on es produeix una fissura en el model de societat de consum i en les formes convencionals de representació política.

  
Hi ha espais urbans que durant anys són llegits només com a buit, degradació o problema. Antigues fàbriques, magatzems abandonats, solars sense ús. El text de Lauren Andres i Boris Grésillon proposa una lectura diferent: aquests espais també poden convertir-se en laboratoris culturals capaços d’alterar les polítiques urbanes i culturals de les ciutats europees. L’article introdueix el concepte de cultural brownfields per descriure aquells espais industrials abandonats que, abans de qualsevol gran operació urbanística, són ocupats per pràctiques culturals sorgides des de baix, sovint impulsades per artistes, col·lectius o iniciatives alternatives.
  

  
Parlar de desenvolupament local acostuma a activar un vocabulari econòmic: ocupació, inversió, competitivitat. Ciudadanía empoderada: cultura y participación para el desarrollo local proposa un desplaçament més profund: entendre el desenvolupament com un procés cultural i participatiu. No com un complement, sinó com el seu nucli. El llibre no ofereix una teoria tancada, sinó un conjunt de reflexions i experiències que qüestionen la manera com s’ha pensat i practicat el desenvolupament des de les polítiques públiques.