Recursos i publicacions
Aquesta categoria presenta materials útils per aprofundir en el coneixement del sector cultural. Inclou recomanacions de llibres, bibliografies, publicacions acadèmiques, recursos digitals, llocs web i continguts audiovisuals que contribueixen a ampliar la mirada sobre la cultura i les polítiques culturals.
Camille Bosqué, Ophelia Noor i Laurent Ricard, amb l’editorial Eyrolles, presenten Fablabs, etc., un llibre que aprofundeix en la revolució dels makers, un moviment que està redefinint la producció i la creació des d’una perspectiva col·laborativa. Aquest fenomen es fonamenta en els FabLabs: laboratoris oberts que ofereixen maquinària digital per fabricar objectes i que es regeixen pels valors de cooperació, intercanvi i innovació.
Lectura prèvia proposada per a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió
La relació entre ciència i societat ja no es pot entendre com un procés unidireccional de transmissió de coneixement. La irrupció de les tecnologies digitals, l’aparició de nous espais de participació ciutadana i la creixent complexitat dels reptes contemporanis han posat en qüestió els models tradicionals de divulgació científica.
Fa milers d’anys que el cervell humà produeix art, però només recentment s’han començat a esclarir alguns aspectes de la relació entre l’activitat artística i les emocions que genera. Gràcies a les tècniques actuals de neuroimatge, la neurociència pot explicar per què som capaços d’interpretar una història i experimentar empatia a partir dels moviments dels ballarins, o per què preferim viure l’art en companyia d’altres persones.
L’interès creixent pels espais maker aquests anys no respon només a l’aparició de noves eines de fabricació digital. El que està en joc és una pregunta més profunda: què passa quan la producció de coneixement científic i tecnològic surt dels laboratoris especialitzats i esdevé una pràctica oberta, col·laborativa i cultural?
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
Els debats sobre cultura científica acostumen a centrar-se en els equipaments, les exposicions o els programes de divulgació. Més rarament es pregunten quines infraestructures permeten connectar de manera continuada les persones, institucions i comunitats que produeixen, interpreten o comparteixen coneixement. El projecte francès Echosciences resulta especialment interessant perquè situa aquesta qüestió al centre.
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.
Les exposicions de ciència no es limiten a transmetre informació, sinó que configuren formes d’entendre i de relacionar-se amb el món. A través de la mediació, la participació i l’experiència activa, aquestes pràctiques expositives construeixen marcs interpretatius que influeixen en la manera com el coneixement científic és percebut, apropiat i integrat socialment.
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
La proliferació d’equipaments culturals sobredimensionats o infrautilitzats no és un fenomen anecdòtic, sinó una deriva estructural de la política cultural local quan es desconnecta de criteris de necessitat, viabilitat i valor públic. El concepte d’“elefant blanc” designa precisament aquestes infraestructures que, malgrat l’elevada inversió que han requerit, acaben generant més càrregues que beneficis, especialment per a les administracions públiques que les impulsen.
