Recursos i publicacions

  
La lectura no és només consum d’informació sinó una pràctica cultural activa que construeix coneixement, vincles i significats personals i col·lectius.
  

Un gran nombre de publicacions arriben amb la diada de Sant Jordi. Ja siguin ortunistes o no, es fa difícil escollir. És per això que avui us proposem algunes publicacions

 
   
Què passa perquè una antiga fàbrica tèxtil es converteixi en una infraestructura cultural de ciutat? El cas de Roca Umbert mostra que la transformació d’un espai industrial no consisteix només a rehabilitar edificis. Implica definir una funció pública, construir aliances, sostenir processos de creació i trobar un encaix entre patrimoni, cultura i comunitat.

  
L’expansió del concepte d’«indústries creatives» ha incorporat la cultura als discursos sobre innovació, competitivitat i creixement. Felipe Verdugo examina críticament aquest desplaçament i assenyala una contradicció central: com més s’amplia el perímetre de la cultura per incloure-hi activitats econòmiques molt diverses, més difícil resulta justificar la protecció específica de les expressions culturals.

  
Barcelona és una de les ciutats més descrites, analitzades i debatudes del país. També és una de les que genera més adhesions i més recels. Capital cultural, destinació turística global, escenari de transformacions urbanes accelerades i espai de conflictes socials, la ciutat acumula relats sovint contradictoris. Potser per això continua sent un objecte privilegiat per a l'observació antropològica.

  
Durant dècades, bona part de les polítiques culturals europees s'han construït al voltant de dues preguntes: com ampliar l'accés a la cultura i com afavorir la participació cultural. El monogràfic Droits culturels : controverses et enjeux proposa un desplaçament més profund: què passa si la cultura deixa de concebre’s només com un bé al qual cal accedir i passa a entendre’s com un dret vinculat a la identitat, al reconeixement i a la capacitat de participar en la definició dels significats culturals?

  
Els equipaments culturals han deixat de ser només llocs on es presenta una activitat artística. També són instruments de desenvolupament urbà, actius econòmics, espais de trobada, elements de màrqueting territorial i llocs on es construeixen relacions entre artistes, públics i comunitats. Aquesta acumulació de funcions planteja una pregunta que és rellevant per a les polítiques culturals: què fa que un espai cultural arribi a tenir significat en el territori on se situa?
 

  
  
La censura sovint s’associa a contextos autoritaris o a pràctiques del passat. Aquest text la situa en un present molt més proper i reconeixible, on la regulació de l’expressió cultural passa sovint pel terreny judicial. Els casos que recull no són excepcions, sinó indicadors d’una tensió més profunda sobre els límits de la llibertat d’expressió. Rellegir-lo avui permet entendre que la censura no desapareix, es transforma. I que la seva presència obliga a revisar de manera constant les garanties culturals en el marc democràtic. (n. de l'e., 2026)
  
  
Cal entendre la censura no només com a acte puntual, sinó com a part d’una dinàmica política més àmplia en què la cultura esdevé espai de disputa.
  

  
Aquest article de Nicolás Barbieri permet tornar sobre un moment que va generar grans expectatives en les polítiques culturals locals: l’arribada dels anomenats ajuntaments del canvi després de les eleccions municipals de 2015. L’autor no en fa un balanç ni una celebració. Prefereix formular preguntes sobre què va canviar realment en les polítiques culturals de ciutats com Barcelona, Madrid o Saragossa i fins a quin punt aquelles experiències van aconseguir transformar les lògiques tradicionals de l’acció cultural pública.
  

  
Quan un robot deixa de fabricar objectes i entra en un escenari, canvia només la seva funció o també la nostra idea de creació? La incorporació de la robòtica a les arts escèniques i musicals obre un terreny d’experimentació on la tecnologia ja no funciona únicament com una eina, sinó que participa en la construcció mateixa de l’obra.

  
Les polítiques culturals a Catalunya han viscut en les darreres dècades una paradoxa persistent. D’una banda, la cultura ha guanyat centralitat social, econòmica i simbòlica com mai abans. De l’altra, s’ha instal·lat una sensació recurrent de crisi, de desgast del model i de manca d’horitzó compartit. El llibre de Rius Ulldemolins, Martínez Illa i Martín Zamorano proposa una hipòtesi clara per entendre aquesta tensió: el problema no és tant la cultura com la manera com s’ha governat.