Article

  
  
Durant bona part de la modernitat, la ciència va construir la seva legitimitat a partir de l'autonomia. La separació respecte dels poders polítics, econòmics o religiosos va ser una condició necessària per consolidar el coneixement científic com un espai de producció de veritats contrastables. Avui, però, el debat ja no gira tant al voltant de l'autonomia de la ciència com de la seva relació amb la societat.

Aquest apunt recupera una pregunta que només ha guanyat actualitat amb el pas del temps: què passa quan les màquines deixen de ser eines i comencen a assemblar-se als humans? A partir del retrat d’Erica, un androide finalista d’un prestigiós concurs internacional de fotografia, el text obre una reflexió sobre la roboètica, la intel·ligència artificial i els límits cada vegada més difusos entre tecnologia, cultura i condició humana. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

  
Les biblioteques públiques han estat tradicionalment associades a la lectura i a l’accés a la informació. Tanmateix, diverses experiències internacionals mostren que també poden esdevenir laboratoris de cultura científica, creativitat tecnològica i aprenentatge compartit. L’informe How Public Libraries Contribute to the STEAM Agenda 2017 recull iniciatives d’Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Noruega i Suècia que exploren aquesta transformació. Més enllà dels dispositius digitals o dels espais maker, el document planteja una qüestió de fons: quin paper poden assumir les biblioteques en societats on la comprensió crítica de la ciència i la tecnologia esdevé cada vegada més rellevant per a la participació cultural i democràtica?

La relació entre ciència i cultura acostuma a aparèixer vinculada a la divulgació o a la transferència de coneixement. El projecte europeu Perform proposa un desplaçament més profund: utilitzar les arts escèniques com a espai d’investigació compartida, reflexió crítica i participació dels joves en els debats científics contemporanis. L’experiència, desenvolupada en centres educatius de diversos països europeus, explora fins a quin punt el teatre, la performance i la creació artística poden contribuir a transformar la manera com s’aprèn, es comunica i es discuteix la ciència.

  
La cultura científica acostuma a aparèixer en els debats culturals vinculada a la divulgació, l’educació o la transferència de coneixement. El model francès de cultura científica, tècnica i industrial (CSTI) proposa una mirada més àmplia. La ciència no hi és concebuda únicament com un conjunt de coneixements que cal transmetre, sinó com una dimensió de la vida cultural que requereix institucions, equipaments, professionals, polítiques públiques i espais de participació ciutadana.
  

  
Mesurar la cultura sovint queda en el terreny de les intencions. L’estudi del Carnaval de Terra Endins de Torelló desplaça aquesta abstracció: posa una metodologia a prova i mostra què passa quan intentem capturar, de manera sistemàtica, els efectes reals d’un esdeveniment cultural en un municipi.
  

  
La revisió del Pla d’Acció Cultural de Malgrat de Mar no només actualitza dades. Mostra el desplaçament d’una política cultural centrada en l’oferta cap a una altra que depèn cada cop més del teixit social i de la capacitat de governança compartida.  
  

  
Les xarxes socials s'han convertit en un dels espais on les institucions culturals experimenten noves formes de relació amb els seus públics. Un exemple especialment il·lustratiu és la conversa que van mantenir a Twitter el Science Museum i el Natural History Museum de Londres arran d'una pregunta aparentment innocent: qui guanyaria una batalla entre tots dos museus?

  
Fa anys que els museus exploren maneres d'incorporar tecnologies digitals a l'experiència de visita. La realitat augmentada és una de les eines que ha generat més expectatives perquè permet superposar noves capes d'informació, interpretació o narració sobre les col·leccions existents. La qüestió rellevant, però, no és tant la tecnologia en si mateixa com la manera com modifica la relació entre les persones i les obres.

  
  
Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió perquè planteja una pregunta que continua essent central en qualsevol política de democratització cultural: n’hi ha prou amb ampliar l’accés perquè una pràctica sigui realment inclusiva? A partir dels àmbits de la divulgació científica, els clubs de ciència i els makerspaces, Emily Dawson mostra que les desigualtats no desapareixen simplement obrint portes.