Article

La ciència acostuma a presentar-se com un espai de neutralitat, estabilitat i autoritat tècnica. Bruno Latour va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquesta imatge, no per desacreditar la ciència, sinó precisament per entendre com es construeix, quins actors hi intervenen i quines relacions de poder, mediació i negociació fan possible que un fet científic sigui reconegut socialment.

  
Enmig d’un ecosistema tecnològic cada vegada més accelerat, extractiu i orientat a la productivitat permanent, el pensament de Josep Maria Esquirol proposa una operació aparentment discreta. Tanmateix, és profundament política: tornar a situar la fragilitat, la cura i la proximitat al centre de l’experiència humana.

Recuperem aquesta línia de pensament en un moment especialment marcat per l’expansió de la digitalització i per una confiança encara molt forta en la tecnologia com a promesa de solució global. Aquesta reflexió s’inscriu com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.

  
Una mirada a com els festivals de música van incorporant activitats i experiències relacionades amb la ciència i la tecnologia per ampliar l’oferta cultural i respondre als interessos canviants dels públics.
  

  
Mesurar la cultura sovint queda en el terreny de les intencions. L’estudi del Carnaval de Terra Endins de Torelló desplaça aquesta abstracció: posa una metodologia a prova i mostra què passa quan intentem capturar, de manera sistemàtica, els efectes reals d’un esdeveniment cultural en un municipi.
  

  
La revisió del Pla d’Acció Cultural de Malgrat de Mar no només actualitza dades. Mostra el desplaçament d’una política cultural centrada en l’oferta cap a una altra que depèn cada cop més del teixit social i de la capacitat de governança compartida.  
  

  
L’editorial de Jean-Pierre Saez situa la cultura en un moment de transició que no es presenta com una ruptura clara sinó com una acumulació de tensions no resoltes. El context polític francès actual, marcat per un canvi de govern i per una reforma territorial en curs, actua com a escenari on aquestes tensions es fan visibles. La cultura hi apareix com un camp especialment revelador: es demana transformació, però no hi ha acord sobre què s’ha de transformar ni sobre quins equilibris s’han de preservar.
  

Jenée Iyer | Carnegie Mellon University

Les dades ho demostren: a les smart cities les competències pròpies de l’àmbit de les humanitats i les ciències socials, com el pensament creatiu i les habilitats comunicatives, són cada cop més importants. A més, s’estima quela saturació informativa generada amb el big data suposa pèrdues de 900 bilions de dòlars per any, i es necessita l’art públic més que mai per assegurar l’habitabilitat urbana, i també per contrarestar l’impacte negatiu que té en el valor de marca d’una ciutat l’estandardització que comporta la tecnologia.

  
Aquest capítol parteix d’una afirmació que travessa tot la reflexió: la política cultural és un objecte inestable dins del camp de les polítiques públiques, obligat a justificar-se de manera constant. A diferència d’altres àmbits com l’educació o la salut, la seva legitimitat no està plenament consolidada, i això es tradueix en una tensió estructural entre dues lògiques que han orientat històricament la seva acció: la cultura com a dret i la cultura com a sector.
  

Aquesta és la primera cançó creada mitjançant la intel·ligència artificial segons l’estil dels Beatles. Es diu «Daddy’s car» i forma part de Flow Machines, un sistema d’algoritmes que crea música a partir d’una gran base de dades amb milers de cançons d’estils diferents. Els científics del SONY CSL Research Lab són els responsables del projecte, que té previst el llançament d’un disc sencer en breu. 

  
Llegit avui, el text continua sent rellevant per als debats culturals contemporanis perquè interroga una qüestió que travessa també les polítiques culturals: com generar espais de coneixement capaços de relacionar pràctiques artístiques, experiència social i transformació política sense tornar a fixar noves fronteres rígides? La resposta de Vidiella no passa per substituir unes disciplines per unes altres, sinó per mantenir oberta la tensió crítica i el caràcter polític dels desbordaments. (n. de l'e., 2026)