Article

  
El capítol IV de Industrias culturales y creativas. Perspectivas, indicadores y casos proposa una lectura crítica d’un dels grans dispositius culturals urbans de les darreres dècades: les fàbriques de creació. Andrea Estankona Loroño descriu com aquests espais apareixen en el context postindustrial, enmig de la globalització, la crisi sistèmica i la consolidació de la creativitat com a recurs econòmic estratègic.
  

La invisibilitat de la dona ha estat una característica en l’elaboració del relat històric, gairebé ha afectat a tots els àmbits de la vida, però en la ciència s’ha manifestat com un pes profund que fins i tot ha significat que aquest sector hagi presentat importants barreres d’accés per a les dones. És per això que l’any 2015 es va proclamar per Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència, per al dia 11 de febrer.

  
La cultura digital no només amplia l’accés als continguts, sinó que desplaça el lloc mateix des d’on s’ha pensat històricament la política cultural. Si durant dècades el focus s’ha situat en els equipaments i la seva capacitat d’atraure públics, avui l’expansió dels usos en línia obliga a preguntar-se si aquesta centralitat encara és operativa. Què vol dir “accés a la cultura” en un context on la participació es produeix també fora dels espais institucionals, mediada per plataformes, algoritmes i lògiques econòmiques que no responen a l’interès públic?

  
Aquest text captura un moment en què la cultura entra amb força en l’agenda global del desenvolupament. L’informe de la Unesco proposa un marc ambiciós que connecta governança, drets i sostenibilitat a escala mundial. Rellegir-lo avui permet observar amb més distància el recorregut d’aquest horitzó: fins a quin punt ha orientat realment les polítiques culturals i fins a quin punt ha quedat com a marc compartit que no sempre es tradueix en pràctica. És en aquesta distància entre escala global i acció local on el text continua interpel·lant. (n. de l'e., 2026)
  

  
Una reflexió sobre com les polítiques culturals han d’incorporar objectius globals de diversitat, governança i sostenibilitat per afrontar els reptes del futur.
  

  
La gestió del patrimoni cultural durant molt de temps s’ha construït des d’una lògica vertical. Administracions, experts i institucions decidien què calia preservar, com s’havia de gestionar i quina relació havia de tenir la ciutadania amb aquest patrimoni. L’article La gobernanza participativa del patrimonio cultural, publicat el 2016 a l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, proposa un desplaçament important d’aquesta mirada: si el patrimoni és un bé comú, la seva governança no pot continuar funcionant exclusivament des de models jeràrquics i descendents.  
  

La ciència acostuma a presentar-se com un espai de neutralitat, estabilitat i autoritat tècnica. Bruno Latour va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquesta imatge, no per desacreditar la ciència, sinó precisament per entendre com es construeix, quins actors hi intervenen i quines relacions de poder, mediació i negociació fan possible que un fet científic sigui reconegut socialment.

  
Enmig d’un ecosistema tecnològic cada vegada més accelerat, extractiu i orientat a la productivitat permanent, el pensament de Josep Maria Esquirol proposa una operació aparentment discreta. Tanmateix, és profundament política: tornar a situar la fragilitat, la cura i la proximitat al centre de l’experiència humana.

Recuperem aquesta línia de pensament en un moment especialment marcat per l’expansió de la digitalització i per una confiança encara molt forta en la tecnologia com a promesa de solució global. Aquesta reflexió s’inscriu com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.

  
La relació entre cultura, ciència i tecnologia ha deixat de ser un àmbit especialitzat per convertir-se en un espai creixent d’innovació cultural. Aquest article, publicat en el context d’Interacció 2017, observa com diversos festivals internacionals incorporen activitats científiques, experiències tecnològiques i formats híbrids que amplien les formes de participació cultural. Més enllà de la programació musical, aquests esdeveniments apunten a noves maneres de connectar coneixement, creativitat i experiència pública. 
  

  
El concepte de «capitalisme cognitiu» s’ha convertit en una de les claus interpretatives per entendre la relació contemporània entre coneixement, creativitat i economia. L’article de Ramón Zallo n’ofereix una lectura crítica que continua sent especialment pertinent per als debats sobre cultura, innovació i producció de coneixement. Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió, ja que permet situar les tensions que emergeixen quan el coneixement i la creativitat esdevenen recursos centrals de l’economia.

  
La relació entre ciència i societat sovint s’ha plantejat com un problema de transmissió de coneixement. Si la ciutadania disposa de més informació, s’assumeix, prendrà decisions més ben fonamentades i desenvoluparà una actitud més favorable envers la recerca científica. Aquesta idea ha inspirat bona part de les polítiques de divulgació durant les darreres dècades. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que qüestionen aquesta premissa.