Polítiques i governança cultural

  
  
L'Anàlisi i debat sobre el sistema de preus dels museus de l'Institut de Cultura de Barcelona parteix d'una pregunta aparentment senzilla: quin impacte tindria modificar el sistema de preus dels museus municipals? Tanmateix, a mesura que avança l'anàlisi, el debat es desplaça. La qüestió ja no és tant si els museus han de ser gratuïts, sinó quin paper pot jugar la política de preus dins d'una estratègia més àmplia d'accés, sostenibilitat i desenvolupament de públics.

  
El debat  plantejat per Rowan continua sent extraordinàriament actual. Moltes polítiques culturals locals encara operen sota aquesta idea de cultura com a instrument civilitzador i cohesionador. El problema és que, sovint, aquesta mirada dificulta reconèixer els conflictes socials, les desigualtats culturals o les pràctiques que no encaixen dins les formes legitimades per la institució. Rowan no defensa abandonar la cultura pública. El que qüestiona és la manera com històricament s’ha construït la seva funció política. (n. de l'e., 2026)
  

Al llarg de dècades, les polítiques culturals espanyoles s’han legitimat a partir d’una idea aparentment incontestable: l’accés a la cultura produeix emancipació, progrés i democràcia.

  
Quin paper exerceixen les botigues dels museus? Més enllà de la seva mera funció com a punts de venda de productes i generadors d’ingressos, les botigues poden esdevenir un complement important a l’experiència dels visitants. Factors com la titularitat de l’equipament, el seu nivell d’ingressos, el volum de visitants o els esforços de personal dibuixen un panorama concret.

Racheal Fest proposa rellegir el «gir cultural» de la segona meitat del segle XX des d’una perspectiva poc habitual: la cultura no va esdevenir central només per a l’esquerra, sinó també per al pensament neoliberal. La comparació entre Raymond Williams i Friedrich Hayek mostra que tots dos van rebutjar visions elitistes de la cultura i van reconèixer la importància de les pràctiques quotidianes.

  
L’article d’Eleonora Belfiore parteix d’una constatació que desmunta un dels relats més consolidats de les darreres dècades: les polítiques culturals no es basen realment en l’evidència, encara que ho afirmïn de manera reiterada. El gir cap a una suposada “evidence-based policy” no ha comportat una presa de decisions més racional ni més transparent. Al contrari, el text mostra com l’evidència té sovint un paper secundari, subordinat a processos d’argumentació, persuasió i construcció discursiva.
  

 
 ACN | 12 maig 2022
 

Tres esbarts de la Catalunya Central s'han unit per posar en marxa el projecte de la Llançadora per fomentar la creació conjunta d’espectacles i propostes educatives entorn del patrimoni.
 

Els esbarts Sant Jordi de Gironella, el Dansajove de Navàs i el Vila de Sallent, i els tres ajuntaments, han unit esforços per crear el projecte de la Llançadora, la Xarxa de dansa d'arrel de la Catalunya Central.