Polítiques i governança cultural
Aquest bloc aborda el disseny, l’organització i el funcionament de les polítiques culturals. Inclou la definició d’estratègies públiques, la governança de les institucions culturals, les condicions del treball cultural i els mecanismes econòmics que sostenen el sistema cultural. També tracta el paper dels equipaments i les institucions com a infraestructures que articulen l’acció cultural en el territori.
Comparat amb altres àmbits culturals, el sector de la dansa ha rebut escassa atenció per part de la literatura econòmica. Des d’aquesta perspectiva, la dansa reflecteix moltes característiques inherents a les arts escèniques, com ara el caràcter intensiu del treball de producció o una estructura de costos que evidencia pocs augments en la productivitat, situació que l’obliga a dependre del finançament públic.
La crisi financera de 2008 va tenir com a resposta de les administracions unes dràstiques retallades al finançament públic de la cultura, que la va deixar penjant d’un fil. Arran d’aquesta situació, el patrocini empresarial ha anat adquirint un rol cada vegada més important en les estructures dels grans equipaments culturals.
L’entrevista a César Rendueles publicada a la sèrie #LaDistinción d'Arteinformando funciona com una impugnació directa d’una part important del relat cultural contemporani. El text apareix el 2020, enmig d’un context de crisi sanitària i social que accelera preguntes que ja feia temps que erosionaven el sistema cultural: qui queda fora de la cultura legitimada, quina relació hi ha entre capital cultural i desigualtat, i fins a quin punt les institucions culturals continuen reproduint mecanismes de distinció social sota una retòrica aparentment emancipadora.
La pandèmia ha accentuat les vulnerabilitats ja existents en els sectors culturals i creatius, però, tot i les greus conseqüències que ha pogut causar, aquest període d’inflexió també ha propulsat un nou espai per a la democratització de les arts i la cultura a través de l’ús de les noves tecnologies.
L’entrevista a César Rendueles publicada a Debats el 2020 és especialment valuosa perquè desplaça la mirada sobre la política cultural cap a espais sovint invisibilitzats pel relat dominant de la innovació i la creativitat. En un moment en què moltes ciutats continuen competint a través de marques urbanes, grans equipaments i discursos sobre “ciutats creatives”, Rendueles proposa una inversió gairebé radical de prioritats: abandonar la fascinació per les intervencions espectaculars i tornar a mirar les institucions lentes, quotidianes i poc lluents, com les biblioteques o el esport de base.
Ja fa temps que l’educació es reconeix com una de les funcions més significatives dels museus i els espais patrimonials, si bé és cert que la nova proposta de definició de museu de l’ICOM (encara subjecta a revisió) omet el terme i no en fa referència de forma explícita. A Catalunya, quan pensem en la feina dels educadors o mediadors de museus, el nostre imaginari es remet a la programació per escoles (i a molt estirar, per famílies). Tanmateix, el concepte s’ha anat expandint a poc a poc, contemplant noves propostes i públics.
Aquest informe parteix d’una constatació que travessa tot el camp cultural europeu: el reconeixement creixent del valor social, democràtic i econòmic de la cultura no s’ha traduït en una millora equivalent de les condicions de treball de les persones que la fan possible. El document situa aquesta contradicció com un problema estructural del sistema cultural europeu. La vitalitat de la cultura depèn directament del benestar, la llibertat i les trajectòries professionals dels artistes i treballadors culturals, però aquest vincle continua sent fràgil i insuficientment protegit en termes legals, socials i econòmics.
L'informe analitza l'impacte immediat de la pandèmia sobre els espais escènics municipals de la província de Barcelona a partir dels indicadors dels Cercles de Comparació Intermunicipal. La seva aportació va més enllà de quantificar una caiguda sense precedents de l'activitat. Mostra com els equipaments són capaços d'adaptar-se a una situació extraordinària i incorpora noves dimensions d'anàlisi que fins aleshores no s'havien mesurat, especialment l'activitat no presencial i els efectes organitzatius de la crisi
