Hi ha silencis que no són absència de so, sinó de suport, de drets i de reconeixement. Aquesta setmana, el fil invisible que uneix moltes de les lectures recollides és la pèrdua de veu: la d’un festival que desapareix sense explicacions, la d’una xarxa cultural comunitària desmantellada, la d’editorials petites ofegades per l’oferta massiva. Però també hi trobem qui resisteix, qui escriu manifestos, qui planta cara als algoritmes i als discursos d’odi amb consciència crítica i voluntat col·lectiva. Per als tècnics de cultura municipals, aquest conjunt d’articles obre preguntes ineludibles: com protegim l’ecosistema cultural local? Com sostenim la pluralitat davant l’homogeneïtzació? Quins espais garantim —amb recursos i voluntat política— per a la cultura crítica, participativa i descentralitzada?
Silencis que fan mal
Censura, recortes, cierres y debates ideológicos alrededor de la cultura comunitaria en España
Marta Molas, 12 de juny de 2025
Diversos projectes de cultura comunitària a Espanya s'han cancel·lat o desmantellat arran de canvis polítics. A Guadalajara, el FESCIGU ha perdut finançament institucional; a Saragossa, la Harinera ZGZ ha passat de la cogestió ciutadana a una gestió tècnica; a Barcelona, Cultura Viva s’ha tancat i l’Arnau Itinerant ha patit retallades dràstiques.
Segona quinzena de juny i, mentre les revetlles il·luminen places i carrers, també ho fan les iniciatives culturals que arreu del territori posen en valor el patrimoni, la creació i la comunitat. En aquest #Som311 recollim 15 notícies dels municipis de la demarcació de Barcelona —sense oblidar els més petits ni els que treballen des de la constància— que ens parlen de cultura viva, de compromís públic i de polítiques que vinculen passat i futur, proximitat i transformació. En ple estiu, la cultura no s’atura: s’arrela i s’expandeix.
Primera quinzena de juny i el territori batega amb iniciatives que connecten patrimoni, creació contemporània i drets culturals. El paisatge cultural municipal ens deixa titulars diversos: des de la rehabilitació d’equipaments singulars fins a festivals que defensen el seu lloc en l’ecosistema, passant per nous lideratges, projectes pilot, mapes patrimonials i murals col·lectius. Tot plegat ens parla d’una cultura viva, que es pensa i es fa des del compromís amb la comunitat i amb la seva sostenibilitat futura. A #Som311 recollim tretze exemples que dibuixen aquest moment.
L’activitat cultural a Catalunya viu un bon moment en molts indicadors: més inversió pública, més espectadors, nous equipaments i un sector editorial, musical i escènic que consoliden la recuperació. Però aquesta vitalitat xoca amb realitats estructurals que continuen llastant el sistema: precarietat laboral, desigualtats territorials, falta de diversitat i un reconeixement encara parcial dels drets culturals.
Durant anys, una part important del treball cultural —també des de l’àmbit públic— ha consistit a fer-se visible: arribar a nous públics, generar impacte, fer créixer les audiències, guanyar presència digital, sumar seguidors. Ens vam acostumar a pensar que el valor del que fèiem es podia mesurar en clics, reproduccions i interaccions. I potser, en part, era cert. Però el context ha canviat.