La Nova Agenda Europea per a la Cultura presenta el marc estratègic que proposa la Comissió Europea per orientar la cooperació cultural a la Unió Europea a partir de 2019, abordant la contribució de la cultura a la cohesió social, a l’economia i a les relacions internacionals i demanant un treball conjunt amb estats membres i societat civil.
Any nou, agenda nova. Si, enguany tenim una Nova Agenda Europea per a la Cultura i ja tenim la seva versió en català, gràcies al Cercle de cultura i la Comissió europea
Aquest informe del CoNCA és especialment rellevant perquè desplaça una pregunta habitual sobre les subvencions culturals. En lloc de preguntar únicament què financen o quins resultats obtenen, planteja una qüestió més profunda: quina idea de cultura, de participació i de valor públic incorporen les bases de les convocatòries. L’estudi analitza 85 convocatòries de subvencions del Departament de Cultura vigents el 2016 i proposa un marc per entendre-les no només com un mecanisme administratiu de distribució de recursos, sinó com un instrument de política cultural capaç d’orientar comportaments, prioritats i impactes socials.
Aquest breu article de Philippe Scieur resulta especialment inspirador perquè desplaça la mirada de la mediació cultural com a tècnica de relació amb els públics cap a una qüestió més profunda: la manera com les societats organitzen la convivència, la decisió i l’acció col·lectiva als territoris.
Llegida avui, la guia no és només una eina tècnica. És una peça clau per entendre com la cultura entra i amb quines condicions en els sistemes de coneixement i de govern.(n. de l'e., 2026)
Les estadístiques culturals semblen neutrals. Però cada indicador defineix què entenem per cultura i què queda fora del camp de visió. La guia d’Eurostat no només recull dades: construeix un marc.
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.
L’informe del CoNCA 2018 desplaça el focus cap a la dimensió social de la cultura i posa en evidència una tensió de fons: el sistema cultural català ha prioritzat la creació i la infraestructura, mentre ha deixat en segon pla l’accés, la participació i l’equitat.
L’article de Steven Hadley i Clive Gray proposa portar fins a l’extrem una intuïció que fa anys que recorre el camp: què passa si la lògica instrumental de la cultura es pren seriosament, fins al final. El text no es limita a descriure la instrumentalització, sinó que introdueix un concepte més radical, el d’hiperinstrumentalització, per descriure un desplaçament en què la cultura deixa de ser un mitjà amb sentit propi per convertir-se en un recurs subordinat a objectius aliens.
L’article d'Emmanuel Négrier i Philippe Teillet Le tournant instrumental des politiques culturelles proposa un desplaçament analític que incomoda els relats habituals sobre canvi en polítiques culturals. Allà on sovint es busquen noves idees, nous paradigmes o ruptures discursives, els autors suggereixen mirar en una altra direcció: els instruments. La hipòtesi és clara des de l’inici: les polítiques culturals canvien menys pel que diuen que pel que fan, menys pels seus principis declarats que pels dispositius concrets que organitzen la seva implementació.
Hi ha un minut que et condiciona i et canvia la vida. I aquell minut per Carlos Marquerie va ser el moment d'observar els quadres escoltant Pink Floyd gràcies a aquell professor, als anys 70, que li va fer trobar la potencialitat. El click. El minut que tot es deconstrueix per construir-se.
