Apunts

“Jo tenc un cinema”: defensar les sales des de la ciutadania


  
Mirada des d’avui, la campanya conserva interès perquè anticipa debats que després han esdevingut centrals en les polítiques culturals locals: la gestió comunitària d’equipaments, la cultura com a infraestructura relacional i la necessitat de construir implicació ciutadana més enllà de la lògica de públics. El cinema ja no apareix només com una pantalla. Apareix com un espai que només continua existint si hi ha gent disposada a sentir-lo com a propi. (n. de l'e., 2026)
  
  
El tancament dels cinemes Renoir de Palma ha generat una de les reaccions ciutadanes més singulars dels darrers anys en l’àmbit cultural. Lluny d’assumir la desaparició de les sales com una conseqüència inevitable de la crisi del sector audiovisual, un grup de ciutadans ha impulsat el projecte CineCiutat amb la voluntat de recuperar els cinemes i gestionar-los cooperativament. La campanya Jo tenc un cinema forma part d’aquest procés i s’ha convertit en un dels seus principals instruments de mobilització pública.
  

#museumnext 2013: La crisi (dels museus) com a oportunitat

Us deixo una crònica que hem publicat amb Lucia Calvo al blog del CCCB LAB sobre l'última edició de Museum Next, i que crec que pot ser del vostre interès:

Un any més assistim a Museum Next, la conferència europea sobre tecnologia, innovació i museus, que ha tingut lloc a Amsterdam. En aquesta edició, la crisi econòmica, que ha comportat una retallada de recursos important, ha fet emergir amb força una idea que sempre ha planejat per les diverses edicions de Museum Next i que en aquesta sonava com un mantra: el veritable canvi no és tecnològic, sinó d’actitud. D’ací la necessitat de repensar-nos en el nou context cultural i treballar en estratègies de canvi a mitjà i llarg termini.

Fer cinema des de casa


  
   
El curt Mi papá es director de cine, del realitzador Álvaro Germán Roda, ha guanyat la cinquena edició del concurs de curtmetratges de Radio Nacional de España. Amb només tres minuts de durada, la peça aconsegueix construir un retrat alhora tendre i irònic de la situació del cinema espanyol en plena època de retallades i precarietat del sector audiovisual.
  

L'art de la resiliència. Eduard Miralles. Editorial Cyberkaris nº 125 - Juny 2013

Setmanes enrere dos bons amics d'Interarts han estat a Santa Maria, una ciutat de poc més de 250.000 habitants a l'estat de Rio Grande do Sul, Brasil, per tal d'engegar un programa de recuperació de l'energia ciutadana col·lectiva a través d'eines i recursos de tipus cultural. A principis d'aquest any s'hi va incendiar la discoteca Kiss, provocant gairebé 250 víctimes, i des d'aleshores l'ànim de la ciutat no ha tornat a ser el mateix. Aquests dies celebrem el vintè aniversari de la fundació de "Pallassos Sense Fronteres", una Organització No Governamental d'arrels inequívocament catalanes que a hores d'ara s'ha estès per tot el món, amb una trajectòria indiscutible en la recuperació de la convivència a través de l'art dels somriures, especialment entre la població infantil, en comunitats que han patit els traumàtics efectes de les guerres o les catàstrofes naturals. Diverses organitzacions municipals vinculades a la unitat temàtica de cultura de la xarxa de Mercociutats varen crear l'any 2010 una farmaciola o kit de "Primers Auxilis Culturals" per tal de contribuir a pal·liar els efectes del terratrèmol que a principis d'aquell mateix any fa afectar la regió de Valparaíso a Xile.

​Els mestres holandesos tornen al carrer


  
  
La campanya obre preguntes que avui continuen vigents. Què passa quan el patrimoni adopta les formes de l’espectacle viral? Quina relació s’estableix entre cultura pública i marca corporativa, tenint en compte el paper del banc ING Group com a patrocinador principal? I fins a quin punt aquestes operacions amplien realment l’accés cultural o simplement transformen la cultura en un contingut emocionalment eficaç?

Mirat des d’avui, Our Heroes Are Back continua funcionant perquè no només promocionava una reobertura. Posava en escena una idea molt concreta de museu: un equipament que ja no espera passivament el visitant, sinó que competeix per l’atenció en el mateix ecosistema visual i emocional que la publicitat, l’entreteniment i les plataformes digitals.​ (n. de l'e., 2026)


  

Com fer visibles els beneficis de la Biblioteca Pública a la societat: materials de la taula rodona

Un dels reptes de les biblioteques a l'actualitat és fer visible el valor que generen a la societat i els beneficis que aporten. En el marc d'Interacció, es va portar a terme la taula rodona "Com fer visibles els beneficis de la Biblioteca Pública a la societat" en la que es va presentar el treball dut a terme per l'Àrea de Presidència i dues experiències de referència a nivell europeu.

En els enllaços d'aquesta entrada trobareu les presentacions que van fer els ponents.

Cultura sense conflicte, política sense cultura


  
L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya, de Jorge Luis Marzo, no és només una crítica a l’estat de l’art contemporani, sinó una impugnació de fons als marcs que han estructurat les polítiques culturals des de la transició. El text parteix d’una constatació dura: la degradació no s’explica principalment per la manca de recursos, sinó per una manera de concebre la cultura que n’ha neutralitzat la capacitat crítica i política.
  

Internacionalización de las industrias culturales y creativas españolas


  
Durant anys, la internacionalització de la cultura s’ha entès com una qüestió de presència exterior. Participar en mercats, vendre continguts, circular. El problema és que aquest enfocament és insuficient: sense transformació interna, no hi ha internacionalització real.
  

 

Crisi, cultura, sector cultural i desobediència

Jordi OliverasNativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

Situar la cultura al centre del desenvolupament


  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.