Apunts

  
Aquest article d’Alfons Martinell resulta especialment rellevant perquè situa una qüestió que encara ocupa una posició secundària en moltes polítiques culturals: la necessitat de fonamentar l’acció pública en els drets culturals. L’autor sosté que, malgrat els avenços en democratització cultural i accés, els marcs normatius del patrimoni i dels museus continuen centrats principalment en la protecció dels béns culturals i no en els drets de les persones. A partir d’una lectura crítica de la legislació patrimonial, dels informes de les Nacions Unides i dels principals textos internacionals sobre drets culturals, defensa que els museus poden esdevenir espais privilegiats per educar en el dret a participar en la vida cultural.

 
Recupera la nostra conversa entre Alexandre Santini, president de la Fundació Casa de Rui Barbosa, vinculada al Ministeri de Cultura del Brasil, i Marta Vallejo, escriptora i membre de la cooperativa cultural La Fundició que es va celebrar el 28 d'octubre Auditori del Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC)
 
 

Alexandre Santini, un dels principals artífexs de la Llei de Cultura Viva de Brasil i integrant des dels seus inicis del Moviment Llatinoamericà de Cultura Viva Comunitària, reflexiona sobre els 20 anys d'aquest programa pioner que ha transformat les polítiques culturals comunitàries amb impacte global.

  
Durant molts anys, els centres cívics han estat definits des de la proximitat, la programació d’activitats o la participació veïnal. Però cada vegada és més evident que aquesta definició és insuficient per explicar el paper que poden tenir dins les polítiques culturals locals contemporànies. El treball de Senén Roy situa aquesta discussió en un altre lloc: els centres cívics no només com equipaments de dinamització, sinó com a dispositius des d’on garantir drets culturals, reduir desigualtats i repensar la relació entre institucions i ciutadania.