desenvolupament territorial

Evan P. Cleave |  University of Western Ontario - Electronic Thesis and Dissertation Repository. Paper 2065

Abstract

Over the past three decades, place branding has emerged as a strategy for local economic development for municipalities in Canada and globally, as communities seek to (re)assert themselves in a dynamic global economic market. Due to the infancy of the research domain – as it has only been in the last 15 years that place branding has received critical academic attention – there are several major lacunae within the existing scholarship: (i) current research is primarily focused on Europe; (ii) research has mainly focused on nation branding and the largest urban centres, so place branding within ‘typical’ municipalities is not well understood; (iii) there are few testable models or hypotheses that have been developed; (iv) most is conducted through one-off case studies, and therefore it is difficult to make generalizations or conclusions; and (v) most place branding privileges tourism attraction as the context of study.

  
  
En temps de restricció pressupostària, la cultura acostuma a aparèixer com una despesa vulnerable. El document publicat per la National Assembly of State Arts Agencies parteix precisament d’aquesta tensió: per què els governs haurien de continuar invertint en arts i cultura en contextos de competència creixent pels recursos públics? La resposta del text és clara. La cultura no és presentada com un complement ornamental de les polítiques públiques, sinó com una infraestructura estratègica amb impactes econòmics, educatius, socials i democràtics.
  

  
Llegit avui, aquest mapa europeu ajuda a entendre moltes dinàmiques que després s’han consolidat a escala local: la patrimonialització dels centres urbans, la vinculació entre cultura i marca territorial, la instrumentalització turística del llegat cultural o la creixent dependència dels projectes culturals respecte dels programes europeus de finançament. El patrimoni hi apareix menys com una herència quieta i més com un camp de governança, inversió i disputa política.  (n. de l'e., 2026)
  
  
Al llarg de molt de temps, el patrimoni cultural europeu es va entendre sobretot des d’una lògica de preservació: protegir monuments, conservar col·leccions i garantir la transmissió d’un llegat històric.

  
Publicat amb motiu de l’Edinburgh International Culture Summit de 2014, aquest informe del British Council intervé en un debat que comença a guanyar força en l’àmbit internacional: la necessitat d’incorporar la cultura al centre de les polítiques públiques i de la futura agenda global de desenvolupament que ha de succeir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

  
La crisi econòmica i l’esgotament d’un determinat model d’expansió urbana van deixar moltes ciutats plenes d’espais sense ús, equipaments infrautilitzats i projectes inacabats. El document Estratègies de reactivació transitòria d’actius urbans en desús, publicat per la Diputació de Barcelona, proposa una lectura especialment significativa d’aquest escenari: abans de continuar construint, calia aprendre a reutilitzar.
  

  
El document presenta el creixement del MACBA no com una ampliació puntual, sinó com una reconfiguració del seu paper dins la ciutat. Des de la seva fundació el 1995 en el context de la transformació del Raval, el museu s’ha pensat com una institució vinculada al seu entorn social, intel·lectual i urbà. El pla d’usos que es desplega el 2014 parteix d’aquesta trajectòria i la projecta cap a una nova escala, amb la incorporació de nous espais i la redefinició de les seves relacions amb els públics i el territori.
  

Comissió europea

Según un nuevo informe de la Comisión Europea, las organizaciones encargadas del patrimonio cultural deberían aprovechar las oportunidades que brindan las políticas y los programas de financiación de la Unión Europea para hacer frente a los retos a los que se enfrenta el sector. El documento estratégico, titulado «Hacia un enfoque integrado del patrimonio cultural de Europa», afirma que el sector se encuentra en una «encrucijada» entre unos presupuestos públicos reducidos, un descenso de la participación en actividades culturales tradicionales y una diversificación de los públicos potenciales a causa de la urbanización, la globalización y el cambio tecnológico. Pero también pone de manifiesto las oportunidades para que los Estados miembros y los organismos cooperen más allá de sus fronteras para garantizar que el patrimonio cultural contribuya en mayor medida a un crecimiento y una creación de empleo sostenibles.

Joaquim Rius Ulldemolins | REIS. Revista Española de Investigaciones Sociológicas. núm. 147 (2014)

El análisis de las causas de la concentración de los artistas en las grandes ciudades ha ido ganando centralidad en los ámbitos académicos en la medida en que se ha destacado su importancia para la economía de las industrias creativas. Los estudios sobre este fenómeno generalmente se basan en las teorías de la clusterización económica, las cuales sólo toman en consideración los factores infraestructurales de localización. A pesar de que de forma creciente se ha criticado este enfoque y se ha reivindicado la importancia de considerar las interacciones sociales, las contribuciones de la sociología de las profesiones artísticas o de la sociología urbana han sido en gran medida ignoradas. Retomando los resultados de estas perspectivas sociológicas el artículo propondrá construir un enfoque más pluridimensional y más crítico respecto al fenómeno de la aglomeración artística, como un fenómeno funcional en la economía postfordista.