desenvolupament territorial

  
Llegit avui, aquest article continua sent una de les anàlisis més útils per entendre una característica persistent de les polítiques culturals catalanes: la dificultat per articular un sistema cultural coherent entre administracions que comparteixen responsabilitats, recursos i legitimitats. Publicat el 2012, el text de Joaquim Rius, Arturo Rodríguez Morató i Santi Martínez Illa descriu un procés de construcció institucional encara obert, travessat per tensions entre racionalització, cooperació i poder polític.(n. de l'e., 2026) 
  

  
Llegit avui, el llibre permet entendre que els debats actuals sobre participació, proximitat, comunitats o sostenibilitat cultural tenen arrels més llargues del que sovint es reconeix. També obliga a formular una pregunta pertinent per a moltes polítiques culturals locals actuals: fins a quin punt els equipaments culturals continuen pensant el territori com una comunitat viva i no només com un públic potencial? (n. de l'e., 2026)

  
Fins fa poc, molts museus locals van funcionar com espais de conservació. Custodiaven objectes, ordenaven relats històrics i preservaven memòries materials. Però a partir dels anys setanta una altra idea de museu va començar a obrir-se pas: un museu menys centrat en la col·lecció i més vinculat al territori, a la vida quotidiana i a les comunitats.

  
  
Les grans operacions urbanes acostumen a presentar-se com a sinònim de regeneració. Nous equipaments, districtes creatius, centres comercials o arquitectures emblemàtiques apareixen sovint com a promesa de revitalització urbana. L’article de Jacqueline Groth i Eric Corijn, publicat el 2005 a Urban Studies, qüestiona aquesta mirada des d’un altre lloc: què passa amb els espais de ciutat que encara no han estat completament programats, regulats o comercialitzats?
  

Olli Ruokolainen ׀ University of Tampere. Urban and Regional Development Studies Group

Document de treball que té per objectiu establir un marc teòric sobre la composició i dinàmiques de les economies culturals regionals. Malgrat existeixen nombrosos estudis sobre aquest tema, l’autor, Olli Ruokolainen, considera que aquestes investigacions no han aprofundit prou en els valors subjacents, conflictes, contextos, normes i objectius dels diversos actors i agents involucrats en les economies culturals regionals. Ruokolainen insisteix en la necessitat d’establir un marc teòric que abordi el desenvolupament estratègic de l’economia cultural i al mateix temps tingui en compte tots aquests aspectes que acabem d’assenyalar.

Cecilia Scoppetta | ACE: Architecture, City and Environment, Febrer 2013, vol. 7, núm. 21, p. 67-96

Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció.

Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?

 Joaquim Rius Ulldemolins, Matías I. Zarlenga | RES. Revista Española de Sociología, Nº. 21, 2014 , p. 47-67

Resumen: En los últimos 20 años ha ido creciendo en el ámbito de las ciencias sociales el interés por el análisis de la dinámica territorial de la cultura y en particular su tendencia a la clusterización. La mayor parte de la literatura sobre el tema analiza los clústeres culturales entendiéndolos como un solo tipo y desde la dimensión de la planificación urbana o los impactos económicos. No obstante, cada vez se toma más consciencia de la importancia de la naturaleza de la actividad y de las dinámicas de interacción sociales de los clústeres culturales. Un análisis a fondo de estas dos dimensiones nos revela que es necesario distinguir entre cuatro tipos de clústeres: clústeres de industrias culturales, agrupaciones de instituciones culturales, distritos culturales y escenas artísticas. El presente artículo mostrará cómo esta tipología nos permite distinguir entre las diferentes dinámicas de clusterización cultural presentes en la ciudad de Barcelona y, de este modo, comprender por qué algunas dinámicas de clusterización resultan más creativas en términos de innovación cultural.

  
El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora.

Nunzio Angiola, Piervito Bianchi, Roberto Marino ׀ International Journal of Public Administration Volume 36, Issue 7, (2013) p. 492-504

Article que fa una revisió en el context europeu dels estudis que analitzen la importància de les polítiques culturals en el creixement social i econòmic dels països i que aporten evidències empíriques en les seves investigacions. Els autors constaten que en els últims anys hi ha hagut una tendència creixent a considerar les polítiques culturals com a motors importants dels processos de creació de valor públic. Així mateix, assenyalen l’existència d’innumerables estudis que destaquen el potencial de la cultura per generar impactes i beneficis socials, polítics i econòmics, però que no aporten evidències empíriques sinó només argumentacions teòriques. Els objectius de l’article són determinar aquests factors en el context europeu i investigar la relació entre els principals elements de les polítiques culturals i un conjunt de variables socials, econòmiques i polítiques sense perdre de vista el context específic de cada un dels 39 països europeus analitzats. S’hi debaten també objectius, implicacions i recomanacions per a futures investigacions.