desenvolupament territorial

Heather E. McLean ׀ International journal of urban and regional research, Volume 38, Issue 6,  November 2014

Interessant article que alerta sobre l’efecte contradictori que poden tenir les iniciatives artístiques i culturals a les ciutats i entre la ciutadania ja que segons l’autora, tant poden convertir-se en còmplices de la generació de desigualtat i atracció d’inversions especulatives com contribuir de manera molt activa a la transformació social i l’apoderament de la ciutadania. McLean remarca que les investigacions que analitzen aquestes qüestions poques vegades aporten dades empíriques sobre el veritable paper que hi juguen els artistes en aquests processos.

Joaquim Rius Ulldemolins, M. Victoria Sánchez-Belando | Revista EURE - Revista De Estudios Urbano Regionales. Vol 41, Núm. 122, 2015 

Resumen | El Modelo Barcelona de desarrollo local ha sido intensamente debatido. Desde su inicio en los años ochenta hasta la actualidad, diversos autores han analizado sus características como modelo, destacado sus éxitos y también sus puntos débiles.

No obstante, menos atención ha recibido la relación que existe entre el modelo de desarrollo local y el modelo de política cultural, a pesar de que Barcelona también es internacionalmente conocida por su dinamismo cultural. De manera habitual, este modelo de política cultural ha sido interpretado como un instrumento en la agenda de desarrollo local.

  
Moltes polítiques urbanes han associat la revitalització amb la substitució: enderrocar, reconstruir, revaloritzar. La tesi de Mary Horne, presentada a la Georgia State University, proposa una altra mirada sobre els espais abandonats de les ciutats. No parteix de la gran operació urbanística ni de la transformació integral dels barris, sinó de les possibilitats que obren els usos temporals, els espais pop-up i les ocupacions transitòries per reactivar edificis i solars degradats.
  

  
Quan una política cultural s’organitza com a sistema, deixa de ser només una suma d’equipaments i programacions. El Sistema Públic d’Equipaments Escènics i Musicals (SPEEM) proposa precisament aquest desplaçament: coordinar, ordenar i distribuir l’activitat escènica i musical en el territori. La qüestió és fins a quin punt aquesta arquitectura sistèmica aconsegueix corregir desigualtats i donar coherència a un mapa cultural fragmentat.
  

  
Museu de la Pesca
  

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

 
  
   
La sostenibilitat durant anys s’ha pensat gairebé exclusivament des de tres dimensions: l’econòmica, la social i l’ambiental. La cultura hi apareixia de manera lateral, sovint reduïda a patrimoni, sensibilització o cohesió social. L’article de Katriina Soini i Inger Birkeland parteix precisament d’aquesta ambigüitat per preguntar-se què vol dir realment “sostenibilitat cultural” i com s’està utilitzant aquest concepte dins el debat acadèmic contemporani.
  

  
Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Killing Architects

Document on s'analitza com finançar i gestionar millor els projectes d’ús temporal en espais desocupats a les ciutats. Segons els autors, aquest tipus de projectes tenen un gran potencial per revitalitzar zones deprimides, oferir bones oportunitats a ciutadans que vulguin participar en projectes artístics comunitaris, o desenvolupar-hi les seves pròpies iniciatives, proporcionar serveis als residents locals i fer dels carrers i places llocs més vius i atractius. Assenyalen, però, que el veritable repte per aquest tipus de projectes és el finançament. L’estudi té per objectiu orientar a totes les parts interessades i agents que hi participen sobre com gestionar i organitzar millor aquestes iniciatives, com localitzar fonts de finançament sostenibles i a llarg termini i, finalment, insta als urbanistes a que les tinguin en compte en les seves estratègies.

L’article de Lauren Andres analitza com els usos temporals d’espais urbans esdevenen eines de regeneració i camps de negociació política entre actors amb interessos desiguals.

Aquest estudi examina els mecanismes de governança multinivell que intervenen quan espais urbans singulars o no convencionals s’utilitzen de manera provisional amb finalitats de revitalització.

Mariano M. Zamorano, Joaquim Rius Ulldemolins, Ricardo Klein | European Review of Latin American and Caribbean Studies No 96 (2014)

Resumen: Desde los inicios del estudio de la política cultural en los años ochenta, la dimensión comparativa internacional ha sido uno de sus ejes de análisis. Esto ha revelado la diversidad de enfoques y la existencia de modelos nacionales y regionales, unas diferencias que han sido explicadas por condicionantes históricos y políticos. Asimismo se ha diagnosticado una tendencia a la difusión internacional de estos modelos. En el caso Latinoamericano, se han realizado en los últimos años algunas compilaciones de estudios nacionales, pero raramente estos estudios abordan la tarea comparativa. En este artículo, intentaremos responder a la pregunta de si existe un modelo sudamericano de política cultural.