participació cultural

  
El Llibre blanc de la cultura al Baix Llobregat (2015) és molt més que un inventari d’activitats, equipaments i entitats culturals. Elaborat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat coincidint amb el seu quarantenari, constitueix un exercici de diagnosi territorial que busca entendre com es produeix, s’organitza i es viu la cultura en una comarca marcada per la proximitat de Barcelona, la diversitat municipal i una intensa tradició associativa.

Bob Harlow | The Wallace Foundation

Millorar la relació amb els públics és una prioritat per a les organitzacions culturals. Algunes institucions reconeixen la importància de desenvolupar tasques d’investigació i recerca en aquesta àrea però encara són poques les que han aconseguit dur-la a terme. La majoria d’institucions al·leguen manca de recursos financers, de temps i de capacitats. L’objectiu d’aquesta guia és ajudar les organitzacions culturals a superar aquests obstacles i proporcionar mètodes simples i pràctics per tal que puguin consolidar la relació amb les seves audiències. L’autor es basa en la literatura recent sobre el tema i presenta un ventall divers d’iniciatives desenvolupades per organitzacions artístiques per atreure i fidelitzar nous públics. Els objectius bàsics del document són: 1) Conscienciar les organitzacions artístiques del seu potencial per a la creació d’audiències; 2) Ajudar a crear materials promocionals més efectius, i 3) Explicar com fer un seguiment i avaluació dels progressos assolits en el foment de les audiències.

Oriol Cendra Planas, tècnic de cultura; Fotografia: 125 aniversari de la comparsa dels Nans nous, Berga, 2015

L'article ha estat publicat a Tornaveu. Associacionisme i cultura. En aquesta versió hi afegeixo unes Notes finals en què incorporo dos comentaris crítics rebuts rebuts arrel de la seva publicació i que considero interessants per ampliar el focus de debat.

En aquest article defenso que el programa en matèria de cultura de BCN en Comú hauria de generar bones expectatives a la cultura associativa i popular de la capital de Catalunya: desplegar i articular el potencial de les Comissions de carrer de les festes majors o bonificar el model ateneístic de gestió dels equipaments de proximitat són dues línies de treball plenament concordants amb aquest programa.

  
Llegit avui, el document manté una vigència notable. Molts equipaments culturals continuen incorporant vocabulari participatiu sense modificar substancialment les estructures de poder que organitzen la institució. Esdevenir públic continua interpel·lant una pregunta clau: fins a quin punt les institucions estan disposades a compartir realment la capacitat de definir què és cultura, com es governa i qui hi pot intervenir?. De fet, aquest projecte, Esdevenir Públic (2014-2015), va resultar guanyador de la primera convocatòria del Premi Internacional Innovació Cultural del CCCB, però el mateix centre no es va veure amb la capacitat de realitzar-lo.(n. de l'e., 2026)
  
  
Les polítiques culturals durant dècades van entendre el museu com una eina de democratització cultural. Obrir portes, ampliar audiències i facilitar l’accés als continguts semblava suficient per legitimar la funció pública de la institució.

  
El document de treball Cap a un nou marc fiscal per a l’associacionisme cultural (2015) s’inscriu en un moment de revisió crítica del marc normatiu que regula el tercer sector cultural. No es tracta d’un informe descriptiu, sinó d’una eina propositiva que parteix d’un diagnòstic clar: la fiscalitat vigent no està pensada per a la realitat de les associacions culturals, especialment les de petita dimensió, que constitueixen la major part del sector
  

  
Un informe europeu analitza com els museus poden esdevenir espais clau d’aprenentatge, inclusió i participació per a joves de 14 a 25 anys.
  

L’estudi elaborat pel grup de treball de NEMO i LEM examina el potencial educatiu dels museus en relació amb adolescents i joves. El document situa aquestes institucions com a entorns capaços de generar benestar, habilitats socials, participació cívica i oportunitats professionals

L'estraperlista

Ja fa uns mesos que, per circumstàncies o perquè hi ha alguna cosa ‘calent’ a l’ambient preelectoral, he anat assistint a un munt d’actes i trobades relacionades amb polítiques culturals i els nous canvis de paradigma, canvis que, inevitablement, ens estan avocant a una nova realitat cultural de la qual anem aprenent sobre la marxa a base de bufetades la majoria de les vegades, perquè ens agafa reaccionant i no ‘accionant’. Algunes de les trobades m’han fet realment qüestionar-me un munt de coses que fins llavors no m’havia parat a pensar i la solució als enigmes de les quals encara no en tinc resposta. Iniciatives com el ‘Debat Interacció, Els reptes de les polítiques culturals locals’ organitzat el passat mes de desembre pel CERC -Diputació de Barcelona, al qual va assistir un gran nombre de professionals disposats a experimentar amb els llenguatges, i on se’ls va proposar apropar-los, mitjançant l’intercanvi proactiu d’opinions, a plantejaments i realitats i projectes ja existents, projectes que res tenen a veure amb les clàssiques fórmules de la gestió cultural típica de manual d’administració pública, és a dir, ciutadans/espectadors, sinó amb ciutadania activa fent-se lloc en el seu territori, que proposa i exigeix espai actiu i veu i vot per crear i fer cultura, per exemple.

Terry Nichols Clark (coord.) | Emerlad

Llibre que destaca la importància de les arts i la cultura i el seu possible impacte en la política i l’economia, proposa un nou marc d’anàlisi de la participació democràtica i del creixement econòmic i explora com aquests nous patrons funcionen a diferents països de tot el món. El nou marc proposat es basa en tradicions històriques procedents majoritàriament de les idees sobre la participació democràtica d’Alexis de Tocqueville i de les idees sobre les avantguardes i la innovació de Joseph Schumpeter i Jane Jacobs.

  
El Pla d’acció per a l’enfortiment de la dimensió territorial de la política cultural de Fonollosa posa el focus en una realitat molt concreta: com articular culturalment un municipi dispers, format per diversos nuclis que funcionen amb lògiques pròpies.  

  
  
  
Al llarg de molt de temps, el comissariat d’exposicions s’ha presentat com una pràctica de selecció, ordenació i legitimació artística. El comissari apareixia com la figura capaç de construir un relat coherent i donar sentit públic a unes obres determinades. Però què passa quan les pràctiques artístiques deixen de produir-se des de l’autoria individual i es construeixen a través de processos col·laboratius, mediacions socials i relacions comunitàries? El text d’Oriol Fontdevila, publicat dins el projecte Transductores 3, entra directament en aquesta tensió.