Interacció

  
La proximitat no consisteix només a acostar la cultura a la ciutadania. Implica repensar des d’on es defineixen les polítiques culturals, qui hi participa i quina capacitat tenen les persones per intervenir en la vida cultural. Aquesta és la idea central d’El factor proximidad en las políticas culturales, informe de l’Observatori Basc de la Cultura que sistematitza un debat especialment present en les polítiques culturals locals.

L’estudi parteix d’un desplaçament històric: del model de democratització cultural desenvolupat a Europa des dels anys seixanta, centrat en l’accés i en les grans infraestructures, cap a formes de política cultural que incorporen la democràcia cultural, la participació i la governança. La proximitat apareix així com un factor transversal que permet conèixer millor les necessitats de la ciutadania i construir respostes adaptades a cada context. No és patrimoni dels municipis petits ni equival simplement a distància física. Es produeix en la relació entre territori, societat i governança.

Aquesta perspectiva transforma també el paper de la ciutadania. Ja no es tracta únicament de facilitar l’accés a una oferta cultural, sinó de reconèixer les persones com a agents amb capacitat d’expressió, creació i decisió. En sintonia amb l’Agenda 21 de la cultura, l’informe articula aquesta transformació entorn de tres grans finalitats: accés, expressivitat i pertinença comunitària. Les polítiques de proximitat han de reduir barreres d’accés, generar condicions perquè les capacitats creatives puguin desenvolupar-se i reforçar els vincles de les persones amb les comunitats de què formen part.
  

La proximitat deixa de ser una qüestió de distància quan modifica la relació entre administració, ciutadania i vida cultural.
  

L’informe identifica tres instruments principals per desplegar aquestes polítiques: els programes i projectes, els equipaments de proximitat i els marcs de relació i governança. Biblioteques, centres cívics, cases de cultura o centres culturals poden actuar com a espais de participació i experimentació democràtica, sempre que la proximitat no es redueixi a disposar d’un equipament físicament proper. La qüestió decisiva és que sigui percebut com a accessible, obert i vinculat a la realitat social del territori. D’aquí l’interès que l’estudi concedeix a la mediació, la cogestió i la gestió ciutadana.

La proposta es concreta en una modelització de tres tipus de polítiques, que l’informe considera complementàries: polítiques d’accés, orientades a garantir la igualtat d’oportunitats; polítiques d’expressivitat, centrades en les capacitats creatives i la participació en els processos culturals; i polítiques de pertinença, que utilitzen la cultura per reforçar vincles comunitaris, cohesió i transformació social. Els casos d’Accès Culture de Montreal, els Parques Biblioteca de Medellín, l’Ateneu Popular 9 Barris, el Kursaal de Manresa o Zaragoza Activa serveixen per mostrar diferents combinacions entre aquestes finalitats i els instruments de proximitat.
  

Llegit avui, l’interès de l’informe resideix sobretot en haver situat la proximitat més enllà de la descentralització territorial i de l’accés a l’oferta. La seva aposta per les capacitats, la participació i la redistribució de la capacitat d’acció anticipa debats que posteriorment s’han formulat amb més força des dels drets culturals. Alhora, la identificació gairebé directa entre proximitat, participació i externalitats socials positives mereix ser examinada amb més cautela: la proximitat no garanteix per si mateixa ni equitat, ni representativitat, ni redistribució efectiva del poder. Precisament aquí queda oberta una pregunta encara vigent per a les polítiques culturals locals: què ha de canviar en les institucions perquè estar a prop de la ciutadania signifiqui també compartir capacitat de decisió? (n. de l'e., 2026)
  

Referència

Observatorio Vasco de la Cultura. (2016). El factor proximidad en las políticas culturales 2015. Gobierno Vasco, Departamento de Educación, Política Lingüística y Cultura. Text complet (pdf)