participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Llegit avui, aquest text de Joan Subirats i Marc Parés conserva una sorprenent capacitat d’interpel·lació. Escrit en plena ressaca de la crisi financera de 2008 i en els primers anys d’expansió de les xarxes socials, proposa una lectura del canvi d’època que va molt més enllà de la tecnologia. (n. de l'e., 2026) Els autors sostenen que les transformacions econòmiques, socials i culturals han erosionat la capacitat dels estats per governar societats cada vegada més diverses, complexes i interdependents. Davant d’aquest escenari, les ciutats emergeixen com a espais privilegiats d’innovació política i de redefinició de la ciutadania.
La relació entre cultura i ciutadania ocupa el centre d’aquest assaig de Liliana López Borbón, escrit des de l’experiència de la gestió cultural a Bogotà i Mèxic i de la reflexió desenvolupada en diversos laboratoris de polítiques i gestió cultural a l’Amèrica Llatina. El punt de partida és una hipòtesi interessant: la gestió cultural pot contribuir a la construcció de ciutadania si deixa de limitar-se a la difusió de béns i activitats i assumeix com a objectiu la construcció de convivència, el diàleg intercultural i l’exercici dels drets culturals.
Aquest text recull un debat central en les polítiques culturals locals: la relació entre cultura i ciutadania. La seva aportació principal consisteix a desplaçar la mirada des dels consumidors culturals cap als ciutadans que participen en la definició de la vida col·lectiva.
Més que parlar d'activitats o equipaments, el text planteja la cultura com un espai de construcció democràtica. Una idea que ha anat guanyant pes durant la darrera dècada amb l'expansió dels drets culturals com a marc de referència per a moltes polítiques públiques. (n. de l'e., 2026)
Autors: Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez | 10 desembre 2015
1. PROCÉS PREVI. DEBAT INTERACCIÓ’14.
Es va rebre l’encàrrec des del CERC de realitzar una tasca d’anàlisi conjunta sobre els nous reptes de les polítiques culturals locals, a partir de la interrelació entre els agents tradicionals generadors de cultura i els nous agents emergents, entre l’administració pública i les seves dinàmiques i els col.lectius organitzats també generadors d’acció cultural en el territori. Un equip de quatre coordinadors format per Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez vam rebre unes pautes inicials que posteriorment vam desenvolupar en:
L’informe Access to Culture – Policy Analysis parteix d’una constatació que travessa tota la història de les polítiques culturals europees: l’accés a la cultura no és una qüestió tècnica, sinó una expressió directa de les relacions de poder i de les formes d’inclusió o exclusió que defineixen cada societat. Des dels orígens de les institucions culturals modernes, vinculades a les elits i a la construcció de la identitat nacional, fins a les polítiques de democratització cultural del segle XX, l’accés ha funcionat com un indicador de qui forma part de la comunitat política i en quines condicions.
La transformació de les pràctiques culturals obliga, segons Philippe Henry, a revisar un model de política cultural construït durant el segle XX al voltant de la producció professional, l’oferta artística i la seva difusió.
L’article de Jordi Baltà proposa una lectura analítica sobre la incorporació del paradigma de la diversitat a les institucions escèniques de Catalunya, situant-lo no com un ajust cosmètic sinó com un canvi estructural encara incipient. El text parteix d’una constatació clara: la diversitat s’ha incorporat en el discurs institucional, especialment en relació amb els públics, però rarament s’ha traduït en una transformació profunda de les organitzacions, els criteris de programació o les estructures de poder.
L’estudi sobre L’impacte econòmic del tercer sector cultural a Catalunya. 2013 situa en primer pla un àmbit sovint marginal en les lectures econòmiques de la cultura: el conjunt d’associacions sense ànim de lucre que sostenen una part significativa de l’activitat cultural del país.
Apunts sobre la virtualitat de la cultura
“El públic s’ha d’entendre com a matèria primera”, afirmava recentment Carles Guerra, nou director de la Fundació Tàpies. I afegia: “La producció d’idees és col·lectiva i (la institució) s’ha d’entendre com un plató, com una oportunitat de produir quelcom amb el públic”. En termes semblants s’expressava Ferran Barenblit, nou responsable del MACBA: “Pensar en la institució cultural com a generadora de productes per a consumidors és donar-nos per perduts (...). El ciutadà vindrà si se sent emocionalment lligat amb la institució. (Cal) crear microcomunitats. Si parles a tothom, no parles a ningú. Has de parlar a cada persona que entra i crear relacions afectives”.