participació cultural

  
Aquest text proposa una lectura sobre el paper de la cultura en les societats contemporànies a partir del concepte de retorn social. Parteix d’una afirmació clara: la cultura no pot ser avaluada només en termes econòmics, ja que incorpora una pluralitat de valors, d’existència, de prestigi, de cohesió, educatius i simbòlics que fonamenten la seva funció social. Aquesta mirada situa la cultura com a bé públic comú i com a dret, reconegut institucionalment des de la Declaració Universal dels Drets Humans, i obliga a repensar les polítiques culturals més enllà de la seva contribució al creixement econòmic.
  

Ens de l'Associacionisme Cultural Català

Us deixem l'editorial de Tornaveu, Associacionisme i Cultura en la qual manifesten que l'associanisme cultural se sent exclòs del 3r Congrés Català de l’Associacionisme i el Voluntariat i del projecte de Llei d'Acció social. La sessió final del Congrés tindrà lloc divendres 20 de maig al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de 9 a 18 h.

  
El pla d’equipaments culturals d’Arenys de Munt no descriu una manca d’espais, sinó una dificultat més profunda: tenir infraestructures sense sistema cultural que les activi.

  
El desenvolupament de públics és una de les qüestions centrals de les polítiques i de les organitzacions culturals. El debat parteix d’una constatació: les polítiques culturals concentren bona part dels esforços en la creació d’oferta, tot assumint que aquesta generarà automàticament una demanda.

Projecte Euro Vision Museums Exhibiting Europe (EMEE)   

El projecte EMEE té per objectiu dotar d’eines els museus per reorientar el seu paper en la societat actual més intercultural i heterogènia i modernitzar-los des d’una perspectiva transregional europea. El projecte planteja un canvi de perspectiva des de tres punts de vista: una interpretació més innovadora dels objectes museístics per reflectir la diversitat i complexitat dels seus significats històrics; activar la participació dels visitants i acostar els no visitants per implicar-los en el dia a dia del museu, i fomentar la cooperació internacional a través de la mobilitat dels professionals i de l’intercanvi dels objectes museístics.

  
Aquest article de Céline Romainville és una de les anàlisis més útils per entendre una tensió que travessa bona part de les polítiques culturals actuals: la dificultat d’articular democratització de la cultura i democràcia cultural. A partir de l’evolució jurídica dels centres culturals de la Comunitat Francesa de Bèlgica, l’autora mostra com aquestes dues orientacions han coexistit, s’han superposat i sovint han acabat competint entre elles.

  
Les arts escèniques durant anys van ser llegides sobretot des de la lògica de la producció artística, la programació i la difusió cultural. L’informe Nous entorns de creació i intervenció proposa desplaçar aquesta mirada i observar un altre moviment que comença a consolidar-se amb força a Catalunya: projectes escènics que treballen en escoles, hospitals, barris, centres penitenciaris o espais comunitaris, i que entenen el teatre i la dansa no només com a pràctiques artístiques sinó també com a eines de relació, participació i transformació social.
  

  
La justificació pública de la cultura s’ha construït a partir d’una pregunta aparentment pragmàtica: què aporta? Creixement econòmic, regeneració urbana, cohesió social, benestar, turisme o innovació han estat alguns dels arguments més utilitzats per legitimar la inversió cultural. L’informe Understanding the value of arts & culture, impulsat per l’AHRC britànic, intenta desplaçar aquest marc i planteja una idea més complexa: el valor de la cultura no es pot reduir ni a l’impacte econòmic ni a una defensa abstracta de l’“art per l’art”.
  

  
El projecte europeu Managing Art Projects with Societal Impact (MAPSI) parteix d’una qüestió que ha adquirit força en el debat cultural: si cada vegada es demana més a les arts que contribueixin al benestar, la cohesió, l’educació o el desenvolupament dels territoris, com s’han de gestionar els projectes artístics que assumeixen explícitament aquests objectius?

Nancy Duxbury | Culture and Local Governance

Amb l’objectiu de mostrar com els mapes culturals esdevenen una eina important de planificació i desenvolupament per a governs, investigadors i especialistes del sector cultural, els diferents articles que composen aquest monogràfic analitzen l'ús dels mapes en situacions i contextos geogràfics ben diversos.

Des dels processos de rehabilitació i renovació d’un nucli històric a la investigació etnogràfica en una perifèria de la zona urbana; per mitigar l’envelliment suburbis als processos de planificació cultural més generalitzats... En definitiva, mostren com els mapes culturals possibiliten la definició, estructuració i creació d’alternatives i polítiques culturals d’èxit per al territori, de conciliar dimensions culturals tangibles i intangibles, així com els efectes en la participació, la inclusió i la construcció de relacions.