Llibre

  
Un llibre que explora com les pràctiques artístiques poden incidir en la sostenibilitat ambiental i transformar la consciència ecològica col·lectiva
  
  

Es pot millorar el medi ambient a través de l’art? Aquesta és la pregunta de partida de Forma, Art i medi ambient: participar en la sostenibilitat, una obra que proposa anar més enllà del reciclatge o la reutilització per analitzar com els projectes artístics poden intervenir directament en la relació amb l’entorn natural i generar canvis reals, tant en el territori com en les actituds quotidianes de la ciutadania.

Gary Edson | Routledge

El caos arriba quan no existeixen mecanismes per controlar els conflictes d’interessos, els malentesos o les qüestions ètiques. Aquestes últimes són una peça clau que queda integrada en totes les activitats dels museus. L’ètica dels museus no constitueix una teoria tancada i fixa, però si que es conforma con un conjunt de principis que intenten desgranar quin és el comportament adequat en aquest equipament.

Juan Vicente Aliaga i Carmen Navarrete [eds.] | Tierra de Nadie Ediciones

Recull de textos nascuts al seminari organitzat pel grup d’investigació 'Espacio Urbano y Tecnologías de Género' de la Universitat de València en relació a la pràctica artística en temps de precarietat. Reflexiona al voltant del mercat laboral dels artistes en relació amb el sistema econòmic capitalista i la mercantilització de la vida que suposa. El precariat fa referència, doncs, a la unió del precari i el proletariat.

Un estudi sociològic que analitza quinze anys de pràctiques culturals a Espanya i identifica els factors que expliquen les desigualtats d’accés
  

Antonio Ariño Villarroya i Ramón Llopis Goig, en una publicació de la Fundació SGAE, examinen com la gran transformació sociocultural del segle XXI ha reconfigurat els interessos i les pràctiques culturals. L’anàlisi es fonamenta principalment en les Enquestes d’hàbits i pràctiques culturals a Espanya del Ministeri de Cultura i ofereix una lectura sistemàtica de l’evolució dels darrers quinze anys.

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.

  
Una reflexió sobre com les polítiques culturals han d’incorporar objectius globals de diversitat, governança i sostenibilitat per afrontar els reptes del futur.
  

En un món globalitzat però divers, les polítiques culturals es poden analitzar i observar també des d’un punt de vista global que tingui en compte una àmplia majoria de països i les seves relacions culturals.

Aquesta obra recull una cinquantena de comunicacions, relacionades amb el desenvolupament local i el patrimoni natural i cultural, presentades per experts de diverses disciplines

Un dels títols que Oli Mould, professor de geografia humana a la Universitat de Londres, havia pensat per al seu darrer llibre, va ser 'Creative Cities: What they are and how not to be one' (‘Ciutats Creatives: Què són i com no ser-ne una’).Segons l’autor, les ciutats creatives són l’antítesi de la creativitat; s’ha segrestat aquest concepte i s’ha fet servir per estendre un discurs urbà capitalista que fomenta les desigualtats econòmiques, l’exclusió social i la desertització de la cultura.

Es tracta d’un interessant acostament al desenvolupament de les polítiques públiques culturals des de la perspectiva de la creació de relat que construeix identitat. Trobareu en aquest llibre un repàs dels conceptes bàsics i models de polítiques públiques culturals també amb una destacada presència del factor històric i sempre en clau d’identitats.

Un recorregut personal i crític pel paisatge cultural i polític català abans de l’era digital
  

La portada groga d’A contratemps evoca l’exposició dedicada al Manifest Groc de Dalí, Gasch i Montanyà, aquella declaració iconoclasta contra els convencionalismes culturals que l’autor del llibre va comissariar el 2004 i que també apareix evocada a les seves pàgines.