Llibre

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.

  
Hi ha llibres que expliquen les polítiques culturals a partir dels seus programes, pressupostos o institucions. N'hi ha d'altres que opten per un camí menys evident: observar les paraules amb què aquestes polítiques es presenten. Aquesta és la proposta de Michel Simonot, sociòleg, home de teatre i crític cultural francès, que en aquesta obra construeix un petit diccionari crític per analitzar el vocabulari que acompanya l'acció pública en cultura.

  
Més de vuit anys després, el llibre manté vigència perquè moltes de les preguntes que plantejava continuen obertes. Pot existir una política cultural urbana que no converteixi la creativitat en recurs econòmic? És possible activar cultura sense accelerar processos d’expulsió? I fins a quin punt les administracions públiques són capaces de protegir pràctiques culturals que no encaixen fàcilment en les lògiques de programació, visibilitat o retorn? (n. de l'e., 2026) 
  

  
Hi ha conceptes que semblen haver nascut per ampliar possibilitats i que acaben convertits en instruments d’ordenació. La creativitat és un d’ells. Durant anys, el paradigma de les “ciutats creatives” s'ha presentar com una alternativa capaç de regenerar barris, activar economies urbanes i atreure talent a través de la cultura.

Un recorregut personal i crític pel paisatge cultural i polític català abans de l’era digital
  

La portada groga d’A contratemps evoca l’exposició dedicada al Manifest Groc de Dalí, Gasch i Montanyà, aquella declaració iconoclasta contra els convencionalismes culturals que l’autor del llibre va comissariar el 2004 i que també apareix evocada a les seves pàgines.

  
  
Camille Bosqué, Ophelia Noor i Laurent Ricard, amb l’editorial Eyrolles, presenten Fablabs, etc., un llibre que aprofundeix en la revolució dels makers, un moviment que està redefinint la producció i la creació des d’una perspectiva col·laborativa. Aquest fenomen es fonamenta en els FabLabs: laboratoris oberts que ofereixen maquinària digital per fabricar objectes i que es regeixen pels valors de cooperació, intercanvi i innovació.
  

    

  
Lectura prèvia proposada per a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió

La relació entre ciència i societat ja no es pot entendre com un procés unidireccional de transmissió de coneixement. La irrupció de les tecnologies digitals, l’aparició de nous espais de participació ciutadana i la creixent complexitat dels reptes contemporanis han posat en qüestió els models tradicionals de divulgació científica.

  
L’interès creixent pels espais maker aquests anys no respon només a l’aparició de noves eines de fabricació digital. El que està en joc és una pregunta més profunda: què passa quan la producció de coneixement científic i tecnològic surt dels laboratoris especialitzats i esdevé una pràctica oberta, col·laborativa i cultural?

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

  
Les exposicions de ciència no es limiten a transmetre informació, sinó que configuren formes d’entendre i de relacionar-se amb el món. A través de la mediació, la participació i l’experiència activa, aquestes pràctiques expositives construeixen marcs interpretatius que influeixen en la manera com el coneixement científic és percebut, apropiat i integrat socialment.