Llibre

Com l’art i la cultura naveguen entre popularitat, consum i compromís crític
  

Poques vegades veiem algú demanar un cafè descafeïnat, però aquest format ha aconseguit un lloc dins del consum habitual, tot trencant amb la tradició. Alguns crítics consideren que l’art contemporani segueix un patró similar: guanyar presència i visibilitat a costa de perdre força crítica i política. Quin és, doncs, el preu que paga la cultura per ser més popular?

  
Llegit avui, el concepte de justícia creativa continua sent útil perquè obliga a desplaçar la mirada. La cultura no és automàticament un espai de democràcia o inclusió. També és un sistema de selecció, validació i distribució d’oportunitats. I és precisament aquí on les polítiques culturals poden deixar de limitar-se a ampliar l’accés i començar a preguntar-se quines condicions materials fan possible participar realment de la vida cultural. (n. de l'e., 2026)

  
Sovint es presenta la cultura com un espai obert, divers i capaç de generar més igualtat social. Però què passa quan les pròpies estructures culturals reprodueixen exclusions, privilegis i relacions desiguals? Aquesta és una de les preguntes que planteja Mark Banks a través del concepte de “justícia creativa”.
  

  
Abrir instituciones desde dentro no és un llibre sobre cultura en sentit estricte. Parla d’institucions i, precisament per això, interpel·la de ple les polítiques culturals. No proposa una eina ni un model replicable. Situa una pregunta de fons que travessa tot el text: què passa quan les institucions deixen d’estar alineades amb els marcs socials, tecnològics i polítics del seu temps.
  

  
El llibre de Jorge Luis Marzo traça una història del fake que connecta art, representació i postveritat. La qüestió no és només distingir veritat i mentida, sinó entendre com es construeixen.

  
Hi ha tecnologies que arriben com una eina i d’altres que acaben convertint-se en un marc cultural. La intel·ligència artificial sembla avançar en aquesta segona direcció. El volum Human Decisions. Thoughts on AI, impulsat per la Unesco i la xarxa universitària Netexplo, no presenta la IA només com una innovació tecnològica, sinó com una transformació profunda de la relació entre humans, coneixement i presa de decisions.

  
El llibre El trabajo cultural, de Toby Miller, analitza les condicions socials, econòmiques i polítiques que estructuren el treball cultural i les desigualtats que travessen les indústries creatives.
  

Una antologia interdisciplinària que qüestiona els criteris amb què mesurem el valor cultural i proposa noves maneres d’entendre la creació artística com a força de transformació social.
  

La publicació Facing Value. Radical perspectives from the arts, editada per Maaike Lauwaert i Francien van Westrenen i publicada per Valiz, parteix d’una premissa clara: les pràctiques artístiques contemporànies revelen els codis culturals i les preocupacions col·lectives del present.

Molt probablement, avui mateix heu llegit o sentit als mitjans de comunicació alguna paraula com censura, delicte d’odi, querella, enaltiment al terrorisme, encausament o injúries. Son termes es troben a l’ordre del dia des que la Llei Orgànica 4/2015, de Protecció de la Seguretat Ciutadana, anomenada també popularment, llei mordassa, va entrar en vigor l’estiu del 2015. Cada vegada hi ha més veus crítiques amb la llei que reclamen la recuperació d’una llibertat d’expressió, que si mai s’ha arribat a conquerir del tot, sembla que darrerament més aviat recula pels múltiples camins de la censura.

  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)
  
  

Jenna C. Ashton [ed.] | MuseumsEtc

Fem un experiment. Què necessitem: alguna cosa per apuntar i mirada de detectiu. Acostem-nos al museu que ens quedi més a prop de casa. Si pot ser, de temàtica artística o històrica. Passegem-nos per les sales i observem amb atenció els materials expositius. La nostra missió és detectar la presència de dones en el discurs museogràfic. Un cop ben repassada l’exposició fem el recompte. Comparem-lo després amb les referències a homes. No ens enganyem. És força probable que ells guanyin per golejada. Podem repetir l’exercici aplicant altres criteris: orientació sexual, raça, classe, etc. I els resultats seran semblants: els homes heterosexuals blancs de classe benestant ens assaltaran a cada racó del museu. A fi de revertir aquesta situació Jenna C. Ashton ha editat «Feminism and Museums: Intervention, Disruption and Change».