Article

  
L’article explora com la diversitat —llengüística, d’identitats, de formes d’expressió— no és només una realitat sociocultural sino un principi polític que exigeix polítiques concretes i no discursives.
  

Diversitat i cultura. Aquest binomi sintetitza un dels reptes de les societats del segle XXI. Certament, la globalització ha esvaït els límits i les fronteres i ha dissolt la pretesa homogeneïtat de les realitats nacionals. Ara bé, els estats han seguit projectant imatges del fet cultural hermètiques i poc permeables a la pluriculturalitat.

  
Una reflexió que parteix de l’experiència europea per posar l’èmfasi en el rol transformador de l’educació artística en la construcció d’una societat més inclusiva.
  

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu.

  
L’article posa nom i contingut a un fenomen invisible en la retòrica cultural: com la lògica del mercat transforma i limita significats, funcionaments i valors de la cultura.
  

Creativitat, emocions, imaginació. Si en un exercici de llengua ens demanen que busquem un mot hiperònim que aixoplugui aquesta tríada de conceptes, podríem optar per “art” o, potser, “cultura”. Ara bé, ja fa temps que la retòrica econòmica i empresarial s’ha apropiat d’aquests conceptes.

  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

  
Repàs de fragments de les cartes de Pier Paolo Pasolini i una lectura de com la seva postura crítica i pedagògica —entesa com a amor a l’educació i a la qüestió cívica— continua oferint eines per pensar la relació entre cultura, ciutadania i transformació social.
  

Dèiem en la primera part d’aquest post que les cartes són una de les expressions literàries més lliures i que segurament millor defineixen una societat i un temps.

  
Una reflexió sobre com la tecnologia no és només una eina addicional, sinó una dimensió que transforma les pràctiques educatives, culturals i socials.
  

Preparats (responsablement) per a la revolució 4.0

Actualment, “en la cultura i l’educació, la tecnologia sens dubte és un dels vectors més poderosos de transformació”, dèiem en la primera part d’aquest post, entenent els avenços tecnològics com els llenguatges, les eines i les possibilitats expressives que utilitzem en el dia a dia per a comunicar-nos.

Actualment en els entorns urbans s’estan generant una multitud de nous enfocaments per al seu desenvolupament sostenible, amb la contribució especial de la cultura i l’educació a aquests processos. En ells sorgeix l’oportunitat de definir els espais compartits com un patrimoni comú, en què la cultura participativa i comunitària i la creativitat de les iniciatives cíviques condueixen a l'objectiu d’un futur sostenible.

Al voltant de la relació entre educació, cultura i ciutat es concreta en l’espai públic, físic o virtual, a través d’equipaments com les escoles, els carrers i les places, els centres culturals i artístics de proximitat, les biblioteques, els museus o les plataformes col·laboratives de les entitats s’hi apleguen una gran varietat de narratives i discursos entorn del concepte de ciutadania. La interrelació entre aquests àmbits, però, va més enllà de les infraestructures; es defineix dia a dia en la construcció d’espais socials propicis per a la diversitat, la inclusió i l’equitat; uns espais dinàmics d'activitat i de tensió productiva entre les polítiques i els diferents agents de la cultura i l’educació, que afavoreixen la reflexió crítica i promouen una trobada amb l'art públic i els processos comunitaris.

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

  
Una reflexió sobre com els models educatius i culturals heretats es dilueixen davant les dinàmiques contemporànies i per què cal repensar els marcs de participació, aprenentatge i transformació cultural.
  

Que res és per sempre ja ho sabíem. Però vivim cada vegada més accelerats, a la recerca de noves experiències. Ens envolta tal apologia de la novetat que provoca que allò conegut ens avorreixi fàcilment, evocant-nos a la recerca permanent de nous estímuls.

  
Una entrada que agafa la forma de carta per aprofundir en aquelles experiències que ens connecten amb la vida cultural i social des de la proximitat i la reflexió.
  

Al vespre, quan arribem a casa, obrim la bústia amb un gest mecànic per recollir les factures i la propaganda, que gairebé sempre acaba a les escombraries. Ja no solem rebre cartes d’amics i familiars, ni tan sols postals dels que ens volen fer enveja amb imatges idíl·liques de les seves vacances.