Article

Peça d’anàlisi o reflexió sobre un tema cultural. S’utilitza per a textos interpretatius o contextualització de debats.

El que és bo es fa esperar


Nordic Journal of Arts, Culture and Health | Stephen Clift
 

Les expectatives no sempre coincideixen amb la realitat. Esperar alguna cosa durant molt de temps pot fer que, arribat el moment, tot es vegi d’una altra manera.

Stephen Clift (professor emèrit d’educació sanitària a la Canterbury Christ Church University i professor visitant a la St John University de Nova York) ha contribuït a la investigació i a la pràctica en el camp de les arts i la salut durant 20 anys. Com molts altres investigadors involucrats en la matèria, va rebre amb il·lusió la notícia de la realització de l’informe "What is the evidence on the role of the arts in improving health and well-being?" publicat per l’OMS i del qual ja hem parlat a Interacció.

Tanmateix, la lectura acurada del document li ha despertat un seguit de crítiques, les quals ha plasmat en un article publicat al monogràfic 'Arts & Health in the Time of Corona' de la revista "Nordic Journal of Arts, Culture and Health". D’acord amb Clift, hi ha tres factors que grinyolen especialment:
 

Planificar cultura més enllà del document


  

Durant els anys noranta i els primers dos mil, els plans estratègics de cultura van consolidar-se com una de les grans eines de modernització de les polítiques culturals locals. El text d’Albert de Gregorio, escrit des de l’experiència acumulada en diversos processos de planificació a Catalunya, és especialment revelador perquè no se centra tant en la metodologia tècnica dels plans com en una pregunta menys habitual: què fa sostenible un pla cultural? La qüestió sembla administrativa, però és profundament política. No es tracta només de redactar diagnòstics o definir línies d’actuació, sinó d’entendre fins a quin punt un pla és capaç de generar capacitat d’acció compartida, legitimitat i continuïtat en el temps.
  

La pel·lícula de l'any

  
  
Això no ho teníem previst. Si vosaltres també sou d’aquesta mena, dels que s’embadaleixen pensant què faran a l’estiu mentre sonen les 12 campanades que anuncien el nou any, probablement és perquè preferiu no deixar lloc a la improvisació. Encara és ple hivern però ja teniu tots els dies de vacances planificats des de l’alba i fins que es pon el sol.

El sorprenent potencial d’una unió (per alguns) impensable


  
  

3r o 4t d’ESO. Classe de biologia. La meva preferida (de fet, l’única) del ram de les assignatures de ciències. “Morfologia del cervell humà” era l’últim tema que podia entrar a l’examen. Recordo haver sortit de classe pensant, “espero que preguntin la part dels hemisferis del cervell, és tan fàcil que no em cal estudiar-ho”. Davant de tota la resta de conceptes que calia comprendre i memoritzar, per mi no hi havia matisos. Havia de ser pragmàtica i simplificar: l’hemisferi esquerre, l’artístic i imaginatiu; l’hemisferi dret, el lògic i científic. I punt. A la pregunta “tu ets de lletres o de ciències” tampoc hi veia matisos. Que m’agradés la biologia no significava res, jo era de lletres fins al moll de l’os.

Las dos culturas” de C.P. Snow hi tenien res a veure? Segurament no, almenys directament. No vaig conèixer la teoria de Snow fins molts anys després. Per mi, ciències i lletres eren dos camins paral·lels, avançant al seu propi ritme i sense punts de trobada possibles. Per mi, sempre havia estat així, i no necessitava cap argument ni justificació al respecte. I en el cas de la sanitat i la cultura, exactament el mateix. Hauria estat força incongruent pensar res diferent...

Cultura i sostenibilitat: allò que el desenvolupament no sap pensar


  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

Teatres i art comunitari: entre la participació i la instrumentalització


  
Aquest article analitza la incorporació de l’art comunitari en els teatres de Barcelona en el marc del que s’ha anomenat el “gir social” de les polítiques culturals. La cultura deixa de ser concebuda només com a producció artística per esdevenir també un recurs amb funcions educatives, socials i integradores. Aquesta transformació situa els equipaments teatrals en una posició ambivalent: d’una banda, com a agents culturals que amplien la participació i el vincle amb el territori; de l’altra, com a instruments d’unes polítiques que assignen a la cultura funcions que excedeixen la seva lògica pròpia.
  

Escriptura i sensibilitat


 El món cal·ligràfic de la dissenyadora Maria Montes.
 

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d'Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l'escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l'art d'escriure les lletres. El lettering, l'art de dibuixar-les. I la tipografia. l'art de dissenyar-les.

Crear des de la perifèria rural


  
La creació artística contemporània acostuma a explicar-se des de les ciutats. Els grans centres culturals, les xarxes professionals, els mercats i les infraestructures urbanes continuen funcionant com el relat dominant sobre on passa la cultura i des d’on es legitima. El text de Marta Ricart proposa justament desplaçar aquesta mirada. Aprenent a moure’ns pels estrats dels processos creatius no defensa el món rural com un refugi idealitzat ni com una reserva de tradició. El presenta com un espai capaç de generar formes específiques de creació, relació i producció cultural.
  

La cultura local davant la tempesta global


  
Les polítiques culturals locals han deixat de gestionar únicament equipaments, programacions o patrimoni. El text de Ramón Zallo situa la cultura en un escenari molt més ampli: el d’una transformació profunda del capitalisme, de la comunicació i de les formes de convivència. Escrit després dels anys més durs de la crisi econòmica, Objetivos y desafíos de las políticas culturales locales proposa una lectura especialment significativa perquè combina diagnòstic estructural, dades de despesa pública i reflexió sobre els límits i potencialitats del municipalisme cultural.
  

'The Mushroom Hunters' o el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència

'Abans del pal de sílex, o de les eines de caça de sílex,

el primer estri de tots va ser un cabestrell pels nadons

per mantenir les nostres mans lliures

i alguna cosa per posar-hi les baies i els bolets,

les arrels i les fulles bones, les llavors i les erugues.

Després una maça de sílex per esclafar, triturar, moldre o trencar.'