Article

  
Són les 8 del vespre i ets la segona en arribar. En veure qui ha estat la primera lamentes tenir la mania de ser sempre tan puntual. Ni tan sols recordes el seu nom i, per força, hauràs de tenir una conversa amb ella. T’espera una llarga nit envoltada de persones conegudes i desconegudes a la vegada.

La dita és clara: mai no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat. Però com que això d’ensacar cereals potser ens queda una mica lluny, serà millor que a partir d’ara fem servir una versió actualitzada del refrany: mai no diguis immunitat fins que no estigui tothom vacunat. Ja vèiem la llum al final del túnel. Queien l’estat d’alarma i les mascaretes. Xifres d’infectats, corbes de contagi, índexs de creixement, quedaven ben enrere. Volíem plaça, muntanya i platja. Però l’onada que ha arribat (o potser ha estat un tsunami?) no venia del mar. I ja hi tornem a ser: restriccions, tocs de queda, confinaments. La pandèmia és el conte de mai no acabar. Estem encallats en un cicle infinit d’obertures i tancaments. I què passa amb la cultura?

  
En els darrers anys, els drets culturals han passat de ser un marc reivindicatiu a convertir-se en un llenguatge assumit per moltes polítiques públiques. Aquest text se situa en aquest punt de pas i planteja una exigència clara: no n’hi ha prou amb reconèixer-los, cal traduir-los en capacitats reals per a la ciutadania. La seva aportació és precisament aquesta, desplaçar el debat del què al com. Rellegir-lo avui permet posar a prova fins a quin punt aquest gir s’ha consolidat o continua operant, en part, com a horitzó pendent. (n. de l'e., 2026)
  
  

Vivim un intens període de transformació i incertesa. Aquesta afirmació era vàlida abans de la pandèmia, i ara, quan afrontem l’impacte de la crisi i busquem respostes als enormes reptes de futur, es constata encara més en el si de les polítiques a escala local i regional, i en les agendes internacionals.

  
  
Una de les faules d’Isop té com a protagonistes un escorpí i una granota. L’escorpí desitjava creuar un riu i li va demanar a una granota que passava per allà si el podia travessar a cavall del seu llom. La granota, atemorida pel seu agulló, s’hi va negar. No volia morir víctima de la seva picada. Finalment, però, l’escorpí la va persuadir dient-li que no tenia cap sentit fer-li mal, ja que si ella moria, ell que no sabia nedar s’ofegaria i moriria amb ella. Finalment la granota va accedir i, quan eren enmig del riu, l’escorpí la va acabar picant. Mentre s’ofegaven, la granota li va demanar a l’escorpí perquè ho havia fet, i la seva resposta va ser: Soc així, no puc evitar-ho. És la meva naturalesa, el meu instint.

  
  
Et sona el despertador del mòbil. Cap a la feina revises Twitter per estar al dia. Per treballar tens l’ordinador, la tablet i el mòbil. Surts a fer un cafè i pagues amb el mòbil. Et desplaces escoltant música a través d’Spotify. Al arribar a casa encens la televisió. Mentre fas el sopar escoltes un podcast a través de la tablet. Al llarg del dia has passat per davant d’unes 5 pantalles simultàniament i moltes més hores de les que voldries reconèixer.

  
  
El compromís social dels museus és prioritari per tal que aquests esdevinguin recursos públics significatius i d’utilitat en ple segle XXI. Així ho considera el Pla de Museus quan exposa la seva visió sobre com haurien de ser els equipaments museístics catalans d’aquí 9 anys, el 2030. En altres paraules, cada vegada són més les organitzacions que es fan seu el lema “el museu del futur serà social o no serà” alhora que disminueixen aquelles que persegueixen l’elitisme i l’aprovació d’un públic expert i reduït.