Article

  
Llegit des d’avui, el debat continua obert. La cultura local segueix sent el lloc on la cultura pren forma, però no sempre és el lloc on es decideix cap a on va. La qüestió és si aquesta distància es pot reduir o si forma part estructural del sistema cultural que hem construït. (n. de l'e., 2026)
  

La cultura local és sovint presentada com el nivell més proper, més democràtic i més viu del sistema cultural. El debat real no és aquest. La qüestió és fins a quin punt aquesta proximitat es tradueix en capacitat real de decisió i en una política cultural amb direcció pròpia.

  
Aquest article és molt més interessant avui que quan es va publicar. Llegit el 2026, gairebé sembla un text premonitori sobre una qüestió que ara és central: quan la cultura s’utilitza per singularitzar un territori, què s’està reforçant realment: vida local o economia de l’atracció? (n. de l'e., 2026)
  
  
Una reflexió que reivindica el turisme cultural com a experiència relacional i no només com a consum d’atractius, posant el focus en la connexió amb les comunitats i els llocs.
  

  
Nascuda en plena crisi, l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural es presenta com a instrument de transformació. L’anàlisi confronta les expectatives inicials amb els resultats i obre el debat sobre el seu futur.
  

  
Les recomanacions d’Eurocities plantegen com afrontar els canvis demogràfics des de la cultura. El repte no és tant programar per a la diversitat com reorganitzar les institucions perquè puguin treballar-hi.
  

El temps que ens fa gaudir i ens persegueix torna a canviar de referència aquest cap de setmana. Bé, canvia l’hora, el temps seguirà sent el mateix, tan relatiu com sempre. Però més enllà de la seva relativitat o no, què és el temps?

  
En els darrers anys, el terme “cultura digital” s’ha instal·lat amb força en el discurs de les polítiques culturals. Aquest text proposa una pregunta inecessària: i si aquesta expressió ja no explica res? Quan la digitalització travessa totes les pràctiques culturals, potser el problema no és incorporar el digital, sinó deixar de tractar-lo com una categoria separada. Rellegir-lo avui permet revisar un llenguatge que sovint dona per resolta una transformació que, en realitat, continua oberta. (n. de l'e., 2026)
  

Per què parlem tant de cultura digital? Una reflexió crítica sobre l’ús recurrent d’un terme que sovint amaga més confusions que precisió conceptual.
  

  
Una entrada que desxifra les pràctiques, criteris i processos del comissariat d’exposicions més enllà del tòpic.
  

L’escriptora escriu llibres i articles. La pintora pinta quadres i murals. La músic compon i interpreta. I la comissària munta exposicions. En els tres primers casos tenim més o menys clar en què consisteix el procés. Però què és el comissariat? Què implica exposar alguna cosa en un espai? Quins processos i metodologies fa servir el comissari?

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.
  

  
L’article explora com la diversitat —llengüística, d’identitats, de formes d’expressió— no és només una realitat sociocultural sino un principi polític que exigeix polítiques concretes i no discursives.
  

Diversitat i cultura. Aquest binomi sintetitza un dels reptes de les societats del segle XXI. Certament, la globalització ha esvaït els límits i les fronteres i ha dissolt la pretesa homogeneïtat de les realitats nacionals. Ara bé, els estats han seguit projectant imatges del fet cultural hermètiques i poc permeables a la pluriculturalitat.

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.