Un capítol a part en el diàleg entre art i ciència: la matèria fosca

Arturo Rodríguez Morató [2] i Álvaro Santana Acuña [3] (ed.) | Gedisa [4]

Sovint, en les aproximacions entre art i ciència, s’adjudiquen unes determinades característiques a cada camp que no permeten un diàleg en igualtat de condicions. Ni la imaginació i la intuïció són patrimoni exclusiu de la pràctica artística, ni el rigor experimental i les certeses ho són de la pràctica científica. Són, precisament, les incerteses, els enfrontaments amb els límits del llenguatge, els nexes que vinculen aquestes formes de coneixement en un mateix nivell, sense jerarquies.

Paola Castaño, doctora en sociologia per la Universitat de Chicago que investiga l’epistemologia de les ciències socials i la comunicació científica, entre d’altres, va arribar a aquestes conclusions en el transcurs de la seva recerca sobre la col·laboració entre «Cielos fluídos» (Fluid Skies) i l’obra «Aire esculpido» (Carved Air), que podeu llegir en el capítol «Representaciones de lo incierto: arte, astronomía y materia oscura» del llibre «La nueva sociología de las artes [5]». Es tracta d’un grup d’investigació i un procés d’exploració i intercanvi sobre la matèria fosca, respectivament, que van dur a terme un astrofísic (el colombià Jaime Forero), una historiadora (l’espanyola Lucía Ayala), i un artista (el coreà Yunchul Kim) a partir del 2011 a Berlín, i que va donar lloc a xerrades, un concert, un llibre, un simposi i l’empremta en l’evolució professional dels tres protagonistes.
 

«Carved Air», de Yunchul Kim, a la Ernst Schering Foundation de Berlin

El més interessant d’aquesta col·laboració interdisciplinària és la seva naturalesa innovadora: no consisteix en un exercici de representació o visualització artística d’un tema científic, com sol ocórrer en les interaccions entre art i astronomia, sinó que conforma un espai experimental en què tres investigadors qüestionen les seves especialitats i les condueixen a un nivell més profund de significat, el de la comprensió del món físic a diferents escales —des de la més diminuta de les nanopartícules a les incommensurables estructures celestes— en què no hi ha lloc per a la ciència amb «c» majúscula ni l’art amb «a» minúscula, sinó per a la producció de coneixement sobre allò més ontològicament incert: la materialitat de l’Univers.

Tal com recordava Forero el 2015: «El punto fuerte de nuestra propuesta es que no se trataba de un artista ilustrando cosas de un científico, ni tomando prestados motivos de la ciencia con el científico ahí explicándole cuál es la forma correcta de hacerlo, sino que era una exploración genuina de los tres en el espacio desconocido que está entre la historia del arte y la ciencia.»

La recerca de Paola Castaño segueix Forero, Ayala i Kim en el seu procés d’investigació a través de l’Institut d’Astrofísica de Potsdam, el taller-laboratori de Kim a Berlín, la galeria de la Fundació Ernst Shering i la Sala Einstein de l’Acadèmia de Ciències i Humanitats de Berlín-Brandemburg, i subratlla que sense la infraestructura institucional de Berlin i els seus nombrosos suports per gestar aquestes trobades entre comunitats heterogènies probablement aquest projecte no hauria estat possible.

Aquest és un dels propòsits d’Interacció 17: ser un lloc d’encontre que faciliti confluències entre ciència i cultura d’una manera oberta i equitativa, i en podreu trobar exemples específics en l’eix 2: El diàleg entre la cultura científico-tècnica i la cultura artístico-humanística.

Podeu consultar aquest llibre [6] al Centre d’Informació i Documentació [7]

Inicieu sessió [8]o registreu-vos [9] per a enviar comentaris