Govern local

  
Bifo: "La humanidad ha perdido. Ahora el problema es cómo desertar"

Autor/a: Franco “Bifo” Berardi. Entrevista d’Andrés Timón i Lucía Rosique
Data: 23 de febrer de 2026
Font: Timón, A., i Rosique, L. (2026, febrer 23). Bifo: "La humanidad ha perdido. Ara el problema es cómo desertar". Zona d'estratègia 
  

Context

L’entrevista recorre el pensament recent de Franco Berardi sobre la crisi contemporània del capitalisme, la depressió social i la pèrdua d’imaginació col·lectiva. Bifo descriu una societat marcada per la competència i la solitud, en què "la depresión se ha vuelto un fenómeno masivo" i on l’excés d’informació es transforma en "ruido blanco". Davant aquesta situació proposa la idea de “deserción” com a retirada parcial de les lògiques de treball, consum i acceleració. El text no parla de política cultural, però obre preguntes sobre el paper de la cultura en societats cansades i saturades.
  

  
   
Aquesta quinzena es pot llegir des de la cultura com a infraestructura municipal. Biblioteques que es reformen, museus que busquen nova seu i entitats que reclamen ateneus. D’altra banda, programes de lectura i exposicions que activen usos quotidians de la cultura. I, en paral·lel, debats de ciutat on entitats i actors polítics situen cultura, llengua i patrimoni en tensió amb habitatge, mobilitat, serveis i cohesió. El mapa municipal revela una cultura condicionada per recursos, equipaments i governança.
  
  
  

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

  
Aquesta setmana no presentem un dossier temàtic sobre ruralitat. Partim d’una situació concreta que molts municipis reconeixen: projectes culturals viables que depenen més de decisions institucionals que no pas d’idees o recursos. La pregunta és de governança. Amb quin criteri públic es decideix què pot passar culturalment als territoris rurals i quins límits ho condicionen.

Els textos seleccionats aborden relats mediàtics, pràctiques creatives arrelades, marcs normatius, paisatge, infraestructures comunitàries i models europeus. Llegits conjuntament configuren un camp de decisions públiques. No descriuen una tendència. Permeten observar com s’articulen cultura, territori i poder institucional.

Llegir-los com un sol conjunt permet entendre que el debat no és sectorial sinó sistèmic.

La segona quinzena de gener permet llegir la cultura local a partir de tres situacions contrastades. D’una banda, municipis on la dimensió cultural queda desconnectada del relat estratègic de ciutat. De l’altra, equipaments bàsics que evidencien debilitats estructurals que afecten l’accés quotidià. I, alhora, projectes que mostren com la creació, la lectura o la mediació poden actuar com a polítiques efectives d’ampliació de drets culturals. Aquest Som311 proposa recórrer el mapa municipal des d’aquesta tensió entre relat, condicions materials i drets.

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.
 

  
Aquest #compartim recull lectures que posen el focus en les condicions materials del treball cultural, els límits dels models econòmics digitals i el sentit polític de la pràctica cultural en un context de precarietat estructural. Des del desenvolupament de l’Estatuto del Artista fins al debat sobre streaming, agència cultural i abandonament del sector, les peces seleccionades dibuixen un mapa de tensions que també travessen les polítiques culturals locals i interpel·len directament les decisions públiques que es prenen a escala municipal.

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.