drets culturals

  
L'estudi de Sergio Ramos Cebrián sobre l'Ateneu de les Arts de Viladecans obre un debat poc habitual: com canvia la política cultural local quan no només fa pràctica, sinó que esdevé objecte d’estudi i de pensament acadèmic?
  
  

És poc freqüent que un investigador especialitzat dediqui una recerca extensa a un equipament municipal. Les universitats solen mirar cap a grans institucions, programes estatals i autonòmics o polítiques internacionals; el món local, en canvi, queda relegat a la categoria de cas anecdòtic o "pràctica inspiradora". 

Quan el consens ja no és suficient i el repte és construir sistema

El debat sobre les arts a l'educació ja no és una qüestió de legitimitat, sinó de política pública. Amb dades, programes i consens sobre la taula, el repte és un altre: si el sistema és capaç de garantir aquest accés com un dret, de manera equitativa i sostinguda, també a escala local.
  

  
  
Una peça breu per pensar com els gestos artístics i els debats globals revelen tensions que també travessen les polítiques culturals municipals.
  

Hi ha governs que no necessiten prohibir llibres per censurar. Sovint n'hi ha prou amb decidir quines paraules són admissibles. Quan l'administració Trump va vetar termes com "canvi climàtic",  "vulnerable", "basat en evidències" o "patrimoni cultural", no retirava només vocabulari: esborrava realitats. Allò que no es pot dir gairebé no es pot pensar; i allò que no es pot pensar difícilment es pot discutir. És una política cultural encoberta, aplicada al diccionari.

Una lectura crítica dels "deserts culturals" que qüestiona la idea que més infraestructures signifiquen millors polítiques locals, i que reclama revisar la seva sostenibilitat, el seu sentit i el lloc que ocupen en la garantia real dels drets culturals.
  

Infraestructura cultural sense activació no és política cultural Foto: Rylan Min
  

El començament del 2026 coincideix amb un debat que val la pena reprendre després de llegir l'article de Línia sobre els deserts culturals metropolitans: i si la idea que més equipaments garanteixen millors polítiques culturals locals és, sobretot, un relat que hem adoptat acríticament? La fascinació per cartografiar allò que falta (teatres, auditoris, centres cívics) s'ha convertit en una mena de reflex institucional que acumula dades, però que no sempre ens ajuda a entendre què passa realment als territoris.

La Diputació de Barcelona fa un pas endavant: el Ple del 25 de setembre aprova incorporar la Cultura com a ODS 18, reconeixent-la com un dret i un pilar del desenvolupament sostenible.
  

En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.

La conferència Mondiacult 2025, celebrada a Barcelona, reafirma la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible i bé públic mundial. Però, més enllà de la retòrica, el document final deixa obertes moltes incògnites sobre el pas dels compromisos diplomàtics a les transformacions reals.
  
  
Del 29 de setembre a l’1 d’octubre de 2025, Barcelona ha acollit la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible (Mondiacult 2025). Els ministres i ministres de Cultura de més de 150 països han signat un document final ambiciosament titulat Compromiso de los Ministros y Ministras de Cultura.

Barcelona ha estat aquests dies l’epicentre mundial de la reflexió cultural. La celebració de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica ha posat sobre la taula idees, propostes i reptes que van molt més enllà de les institucions: drets culturals, diversitat lingüística, nous rols dels museus, el paper dels joves, la igualtat de gènere o l’impacte de la intel·ligència artificial. Tot un mosaic de debats que ens interpel·len directament com a societat i que conviden també a repensar la cultura des de la proximitat, als municipis.
  
  

Drets culturals: de la teoria a l’acció

Drets culturals: l’hora de passar a l’acció

Judit Calveras Casanovas, 3 d'octubre de 2025

Barcelona ha estat l’escenari de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica, dos espais que han posat els drets culturals al centre del debat global i local. Des de la seva formulació a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) fins a Mondiacult 2022, el camí ha anat consolidant la cultura com a dret ciutadà i bé públic global.

  
El text definitiu, que s'ha presentat avui, 30 de setembre de 2025, consolida la cultura com a dret fonamental i inspira les polítiques públiques locals i globals.
  
  

La Declaració de Barcelona pels drets culturals, presentada avui, 30 de setembre de 2025, culmina un procés de debat i construcció compartida iniciat arran de la trobada internacional Culturopolis, impulsada per la Diputació de Barcelona i desenvolupada pel Grup Cultiu a través del codi font. Després de mesos de treball i contrast, el resultat és un text definitiu que vol situar els drets culturals al centre de les polítiques públiques i que es presenta com un marc de referència per a institucions, comunitats i agents culturals.