Destacats

Els museus fan feliços?


  
Un estudi que connecta participació cultural i benestar, i obre preguntes sobre el valor públic dels museus

Els museus fa temps que han deixat de definir-se només per la conservació i l’exhibició. El debat actual els situa també en relació amb el benestar de les persones.

Una obra política no neix, esdevé

 
   
El text de Jean-Pierre Esquenazi és una lectura especialment útil per qüestionar una idea molt estesa: que el caràcter polític d'una obra depèn principalment de les seves intencions, del seu contingut o de la seva forma. L'autor proposa una hipòtesi diferent: una obra és política no perquè contingui política, sinó perquè un públic la converteix en una eina d'interpretació del seu món.

El museu com a plataforma de participació


  

Publicat el 2010, The Participatory Museum va contribuir decisivament a traslladar al camp museístic una pregunta que la cultura digital havia fet difícil d’ignorar: què passa si els visitants deixen de ser concebuts només com a receptors i poden contribuir, crear, compartir i relacionar-se dins la institució?

La política d’una obra també la fan els públics


  

 
Una pel·lícula, una sèrie o una novel·la no són polítiques únicament pel seu contingut o per la intenció de qui les crea. Jean-Pierre Esquenazi proposa desplaçar l’atenció cap als públics i observar com una comunitat pot apropiar-se d’un producte cultural, relacionar-lo amb la seva experiència social i convertir-ne la interpretació en una presa de posició pública.

El preu d’entrar, el valor de participar


  
Aquest article resulta especialment suggeridor perquè obre un debat que ha anat guanyant pes amb els anys: l’accés a la cultura no depèn només de l’existència d’equipaments o de programació, sinó també de les condicions materials que permeten utilitzar-los. A partir del cas dels museus, Margarida Loran i Albert Sierra plantegen una pregunta clau: quin model d’institució cultural volem sostenir?

Mirar també és actuar


  
Jacques Rancière qüestiona una de les conviccions més persistents de la teoria crítica i de les arts escèniques: la identificació de l’espectador amb la passivitat. Des de Plató fins a Guy Debord, mirar s’ha oposat sovint a conèixer i actuar. Les avantguardes teatrals van voler superar aquesta separació convertint el públic en investigador, com en Brecht, o absorbint-lo en l’acció, com en Artaud. Per a Rancière, totes dues estratègies comparteixen un mateix pressupòsit problemàtic: algú sap què necessita l’espectador i com l’ha de transformar.