polítiques culturals

  
Per què parlem tant de cultura digital? Una reflexió crítica sobre l’ús recurrent d’un terme que sovint amaga més confusions que precisió conceptual.
  

Cultura, quina paraula més complicada. A Interacció sovint ens preguntem què vol dir. Pensem sovint que la cultura són els museus, la música clàssica, l’òpera i els clàssics de la literatura universal. Però si ens la mirem en contrast amb el mot “natura”, la cultura és quelcom força més ampli: és tot allò que sense l’ésser humà no existiria.

Una antologia interdisciplinària que qüestiona els criteris amb què mesurem el valor cultural i proposa noves maneres d’entendre la creació artística com a força de transformació social.
  

La publicació Facing Value. Radical perspectives from the arts, editada per Maaike Lauwaert i Francien van Westrenen i publicada per Valiz, parteix d’una premissa clara: les pràctiques artístiques contemporànies revelen els codis culturals i les preocupacions col·lectives del present.

  
L’article explora com la diversitat —llengüística, d’identitats, de formes d’expressió— no és només una realitat sociocultural sino un principi polític que exigeix polítiques concretes i no discursives.
  

Diversitat i cultura. Aquest binomi sintetitza un dels reptes de les societats del segle XXI. Certament, la globalització ha esvaït els límits i les fronteres i ha dissolt la pretesa homogeneïtat de les realitats nacionals. Ara bé, els estats han seguit projectant imatges del fet cultural hermètiques i poc permeables a la pluriculturalitat.

  
Una mirada crítica que reivindica els drets culturals com a marc normatiu i pràctic per a polítiques culturals que respectin la diversitat, la participació i la justícia cultural.
  

Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per KimberléWilliams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes

  
Lògic, dilluns, 26 de març del 2018, a les 13.38

Una reflexió crítica sobre com la cultura entra en dinàmiques de mercat i per què aquesta lògica no sempre s’ajusta als seus valors socials, simbòlics i democràtics.
  

Cada cultura crea un espai per a l’intercanvi d’expressions, idees, objectes, experiències, etc.Aquest espai hauria de ser lliure de tota explotació econòmica o la lògica del mercat millora la productivitat cultural?

  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

  
Una reflexió que posa l’equitat com a principi fonamental per entendre com la cultura i l’educació poden contribuir realment a la justícia social i al benestar col·lectiu.
  

  
Una reflexió crítica que qüestiona la separació entre educació i cultura i defensa una relació fluida i col·lectiva que travessa institucions, espais i pràctiques quotidianes.
  

La pregunta és àmplia. Es qüestiona el mateix sentit d’educar i tots els camins possibles. Quin és l’objectiu, quines les fonts i quin el motor? I més concretament, quin pot ser l’entorn més idoni i quines les experiències culturals que ens eduquen al llarg de la vida?

  
Una jornada al CCCB posa en comú dades, models i debats per entendre cap on evolucionen les residències artístiques i quin paper poden jugar en les polítiques culturals.
  

Abans de ser el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l’edifici del carrer Montalegre havia estat la Casa de Caritat. Aquest passat assistencial contrasta amb l’ús actual com a espai de debat cultural. El 6 de juny de 2018 va acollir la jornada Present i futur de les residències artístiques a Catalunya, dedicada a analitzar el paper d’aquests dispositius dins l’ecosistema creatiu.

  
Una mirada crítica que ens convida a repensar què entenem per participació i per què sovint els marcs institucionals desaprofiten el seu potencial transformador.
  

La cultura és de tots. La màxima és senzilla però té unes implicacions profundes. A l’entrada del 9 de maig remarcàvem el valor públic de la cultura dient que l’experiència és l’essència de la cultura. Un dels aspectes més evidents del fet cultural és el patrimoni, ja sigui tangible, intangible o digital.