polítiques culturals

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

  
Aquesta setmana no presentem un dossier temàtic sobre ruralitat. Partim d’una situació concreta que molts municipis reconeixen: projectes culturals viables que depenen més de decisions institucionals que no pas d’idees o recursos. La pregunta és de governança. Amb quin criteri públic es decideix què pot passar culturalment als territoris rurals i quins límits ho condicionen.

Els textos seleccionats aborden relats mediàtics, pràctiques creatives arrelades, marcs normatius, paisatge, infraestructures comunitàries i models europeus. Llegits conjuntament configuren un camp de decisions públiques. No descriuen una tendència. Permeten observar com s’articulen cultura, territori i poder institucional.

Llegir-los com un sol conjunt permet entendre que el debat no és sectorial sinó sistèmic.

Quan els centres de creació actuen com a agents de transformació social, però són tractats com a projectes provisionals, el problema no és de vocació, sinó de política pública.
 

En el discurs de les polítiques culturals, els centres de creació apareixen sovint com a espais d’innovació social, governança compartida i arrelament comunitari. Però entre aquest relat i les condicions materials en què operen s’obre una distància que no és només tècnica, sinó política. L’informe analitzat parteix del marc de l’economia social i solidària (ESS) no per preguntar què haurien de ser aquests centres, sinó per observar què poden sostenir realment dins dels dispositius actuals de política cultural.
 

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

Europa redefineix les seves prioritats culturals amb dos documents clau. Aterrem què signifiquen per a les polítiques culturals municipals i quines oportunitats, i tensions, obren per als equips locals.
  
  

La Comissió Europea acaba de presentar el Culture Compass for Europe i una Declaració conjunta que vol situar la cultura al centre del projecte europeu. És un moviment ambiciós, estructural i polític. Però, què implica això per als municipis? Quines oportunitats i quins riscos s’obren? Aquí en fem una lectura situada, pensada per als equips locals que fan política cultural des del territori.  

La Diputació de Barcelona fa un pas endavant: el Ple del 25 de setembre aprova incorporar la Cultura com a ODS 18, reconeixent-la com un dret i un pilar del desenvolupament sostenible.
  

En el Ple de la Diputació de Barcelona del 25 de setembre de 2025, tots els grups polítics van aprovar per unanimitat una declaració institucional per incorporar la Cultura com a Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) 18 dins l’Agenda 2030. Es tracta d’un pas polític i simbòlic rellevant que situa la cultura en el mateix nivell que els pilars econòmic, social i ambiental del desenvolupament sostenible, i la reconeix com un dret fonamental i una eina estructural de cohesió i democràcia.

La conferència Mondiacult 2025, celebrada a Barcelona, reafirma la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible i bé públic mundial. Però, més enllà de la retòrica, el document final deixa obertes moltes incògnites sobre el pas dels compromisos diplomàtics a les transformacions reals.
  
  
Del 29 de setembre a l’1 d’octubre de 2025, Barcelona ha acollit la Conferència Mundial sobre Polítiques Culturals i Desenvolupament Sostenible (Mondiacult 2025). Els ministres i ministres de Cultura de més de 150 països han signat un document final ambiciosament titulat Compromiso de los Ministros y Ministras de Cultura.

Barcelona ha estat aquests dies l’epicentre mundial de la reflexió cultural. La celebració de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica ha posat sobre la taula idees, propostes i reptes que van molt més enllà de les institucions: drets culturals, diversitat lingüística, nous rols dels museus, el paper dels joves, la igualtat de gènere o l’impacte de la intel·ligència artificial. Tot un mosaic de debats que ens interpel·len directament com a societat i que conviden també a repensar la cultura des de la proximitat, als municipis.
  
  

Drets culturals: de la teoria a l’acció

Drets culturals: l’hora de passar a l’acció

Judit Calveras Casanovas, 3 d'octubre de 2025

Barcelona ha estat l’escenari de Mondiacult 2025 i de l’Àgora Cívica, dos espais que han posat els drets culturals al centre del debat global i local. Des de la seva formulació a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) fins a Mondiacult 2022, el camí ha anat consolidant la cultura com a dret ciutadà i bé públic global.

  
Imaginar no basta: el futur cultural exigeix conflicte, renúncies i una política que reparteixi poder, no només relats.
  

La cultura, sovint esborrada o reduïda a relat, només manté la seva força quan desafia i disputa poder.