arts i creació

el balcón de la espera

Leí hace poco que Umberto Eco afirmaba que el principal idioma de Europa es la traducción. Toda traducción requiere inevitablemente una interpretación, seguramente sería lo necesario para (re)pensar la obra King Size del suizo  Christoph Marthaler. ¿Pero cómo se (re)interpreta en la sociedad actual el surrealismo? ¿Qué lugar ocupa, cuál es su función? ¿Cómo lo digiere el público? No es mi intención contestar estas preguntas, pero me alegro que la obra me las suscite.

Últimamente tengo una tendencia a empezar analizando cada obra que veo en función de donde vienen, de su contexto, me ayuda a entenderlas y a ubicarlas dentro de nuestros escenarios más próximos. No es suficiente, lo sé, pero para mí es más que necesario. Desde esta perspectiva King Size es una obra esencialmente europea, enfatizando su carácter centro europeo. No creo que ni en Catalunya ni en España alguien pudiera crear algo semejante.

  
L’estudi de Hasan Bakhshi, Juan Mateos-García i David Throsby per al Brighton Business School Centre for Research in Innovation Management examina com les retransmissions teatrals als cinemes poden ampliar públics i redefinir l’experiència escènica.

Aquest informe analitza el potencial de les retransmissions en directe d’obres teatrals a sales de cinema a partir del cas de dues produccions del National Theatre

Bibliografia elaborada per el Centre d’Informació i Documentació per el taller 'Cocreation, distributed performances and alternative content for the big screen', que es va celebrar els dies 10 i 11 de novembre 2014 a l’Institut del Teatre de Barcelona. 

Aquesta bibliografia recull una selecció d'articles sobre les experiències que s’estan portant a terme en aquest sector emergent que barreja l’emissió en directe d’òperes, ballet i teatre als cinemes i on el públic està simultàniament a diferents escenaris. La progressiva adopció d’entorns tecnològics en les arts performatives i l’ampliació de l’ample de banda han fet emergir nous sectors de mercats per a pantalles de cinema i espais culturals, amb la distribució de continguts en alta definició.

El taller s’emmarcà dins el projecte europeu SPECIFI que és l’acrònim d’'Smart Platforms Enabling the Creative Industries for the Future Internet', pressupostat amb un total de 5,7 milions d’euros i que es desenvoluparà fins al juny de 2015. Aquest projecte pretén crear una Anella Creativa Europea de Ciutats i Regions intel·ligents que faciliti la personalització, lliurament i compartició de serveis innovadors en l’àmbit de les indústries creatives co-dissenyats amb els usuaris, a escala local, regional i Europeu. L’Anella Creativa proveirà d’aquests serveis a través de fibra òptica i d’infraestructures sense fils.

PDF  Bibliografia. Cocreation, distributed performances and alternative content for the big screen

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris

Cecilia Scoppetta | ACE: Architecture, City and Environment, Febrer 2013, vol. 7, núm. 21, p. 67-96

Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.

El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció.

Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?

Juan Arturo Rubio | Mercartes

En aquest article, el Dr. Juan Arturo Rubio analitza el sector de les arts escèniques a l’Estat. Aquí teniu un extracte:

«Este informe tiene por objeto servir de instrumento para el debate al conjunto del campo escénico  español. Por lo tanto, no pretende ser un informe descriptivo sin más de datos del sector, sino que trata de ofrecer un conjunto de claves y ejes discursivos que permitan analizar el pasado y el presente  con miras a un escenario futuro cada vez más complejo. Aunque hay ciertas formas académicas  en su presentación, el informe no está redactado para la comunidad académica sino para que sea entendido y debatido por el sector escénico español.

En un recent article publicat al seu blog, el jove director d'orquestra suís Baldur Brönnimann afirma que és urgent repensar el concert de música clàssica en la seva totalitat i apunta 10 coses que hauríem de començar a canviar.  Què en penses?

I encara més, aquí teniu un magnífic exemple de la Universitat de Maryland Symphony Orchestra (UMSO) on els músics són ballarins.  Aquesta experiència pot potenciar la comunicació amb el públic més jove? 

Montse Badia | Bonart. Núm. 160 agosto-setembre 2013

La necessitat dels artistes d’utilitzar uns espais apropiats a les seves necessitats individuals i a la seva pràctica professional ha existit sempre. La desmaterialització de l’art, des de les pràctiques conceptuals dels 60, va alliberar els artistes d’una implicació personal en el procés d’elaboració dels objectes artístics, i el concepte de taller, tradicionalment considerat com el lloc d’aprenentatge dels aspectes més artesanals del treball artístic o l’espai on l’artista experimenta en solitari la gènesi de la creació, va canviar per esdevenir un laboratori d’idees en el qual el creador conceptualitza però no necessàriament formalitza o objectualiza els seus projectes.

el balcón de la espera

Tenía una gran expectación por ver la obra teatral de Llibert, sobre todo después de todo el debate sobre las condiciones del mundo del teatro que se generó a partir de lo que se denominó en redes sociales “el cas Llibert” y porque generó el análisis en este blog más leído hasta el momento. El teatro como ejecutor de su desaparición.  

El éxito de público, crítica y el debate alentaban mi deseo. Pero se demuestra que lo previo a un espectáculo no siempre es suficiente. Me es difícil escribir críticas o análisis negativos, porque considero que siempre hay en ellas implícita cierta injusticia. Sobre todo por lo que respecta al trabajo que supone levantar una creación, las horas dedicadas y las dificultades. Pero también es cierto que cuando escribo algo, lo que sea siempre vuelvo a la máxima de Francisco Ayala cuando afirma que todo contenido debería responder a un designio inquebrantable de veracidad (lo que, subjetivamente, quiere decir, sinceridad). Desde el lugar de espectador sincero debo decir que Llibert me ha supuesto una enorme decepción y por supuesto intentaré argumentar esa decepción.

el balcón de la espera

Los momentos previos

Conozco a Peter Brook principalmente por su obra teórica sobre el teatro y por sus incursiones cinematográficas. Acercarse a Brook a partir de sus reflexiones artísticas equivale a pensar constantemente en el espacio y como todo surge a partir de él. Últimamente no dejo de decir que uno de los problemas del arte postmoderno es su desvinculación entre crítica social y critica artística, el arte en el mejor de los casos tan solo es una satisfactoria emoción estética. En cambio cuando aparece una propuesta que se sitúa también en el orden de lo social como es The Suit, encuentro que antes de analizar la obra en profundidad necesito reflexionar sobre ciertos elementos externos a la obra pero que condicionan el hecho teatral como acontecimiento social.