arts i creació

  
Aquest anuari captura un moment en què la cultura digital es presenta com a horitzó de transformació del sector cultural. En el cas de les arts escèniques, la tecnologia apareix com una oportunitat per ampliar públics, generar comunitat i redefinir l’experiència cultural. Rellegir-lo avui permet prendre distància d’aquest entusiasme inicial i observar què ha passat amb aquestes promeses: quines s’han consolidat, quines s’han matisat i quines han quedat en l’àmbit de la projecció. És en aquest contrast on el text adquireix tot el seu valor. (n. de l'e., 2026)
  

L’Anuari AC/E analitza com les tecnologies digitals transformen la creació escènica, els models de difusió i la relació amb els públics.
  

  
En el sistema cultural contemporani, cada vegada intervenen més actors que no són estrictament artistes. Programadors, gestors, mediadors, productors o comissaris formen part d’un entramat que connecta la creació amb els públics. Aquest text de David Márquez proposa pensar aquest fenomen a partir d’una idea provocadora: el naixement del “creador cultural”.

La reflexió parteix d’una distinció útil. L’activitat artística remet als processos creatius dels artistes. La cultura, en canvi, és el procés social que permet que aquestes creacions circulin, es comparteixin i adquireixin sentit col·lectiu. 

Llegir aquest article ajuda a situar una qüestió central en moltes polítiques culturals: com es defineixen i es reconeixen les professions que sostenen el sistema cultural més enllà de la figura de l’artista. El text convida a mirar la cultura com un ecosistema de pràctiques i rols diversos que fan possible la relació entre creació, institucions i societat.
  
  

  
Un article de Joaquim Rius analitza el govern dels teatres d’òpera a partir del cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i examina els límits de les reformes de gestió aplicades a aquestes institucions.
  

  
Aquest article presenta una experiència que connecta institucions culturals i pràctiques educatives. S’inscriu en una etapa d’experimentació en mediació cultural i obertura dels equipaments. Avui, aquestes pràctiques s’han estès, però també s’han institucionalitzat. El text permet revisar els inicis d’aquestes hibridacions i preguntar-se fins a quin punt han transformat realment les institucions. (n. de l'e., 2026)
  

  
En aquesta entrevista publicada a L’Observatoire el 2012, Marie-Madeleine Mervant-Roux qüestiona la tendència a anomenar «amateurs» les persones que intervenen puntualment en produccions professionals. Segons l'autora, es tracta d'una confusió conceptual amb conseqüències estètiques i polítiques. El participant ocasional, incorporat durant unes setmanes a un espectacle, no és equivalent a l'amateur que desenvolupa una pràctica artística sostinguda, col·lectiva i autònoma.

  
El vídeo Análisis estructural de una canción comercial del músic i humorista Víctor Lemes es va convertir en una petita peça viral perquè aconsegueix fer una cosa poc habitual: explicar amb humor els mecanismes industrials que hi ha darrere d’una part important de la música comercial contemporània.
  

Un informe que capgira la pregunta habitual i explora com les pràctiques artístiques poden transformar imaginaris, valors i models econòmics.
  

Durant anys el debat s’ha centrat en com l’economia condiciona les arts. L’estudi The Invisible Hand: Art in the Transition to Another Economy, de Charlie Tims i Shelagh Wright, proposa invertir el focus i analitzar com l’art pot incidir en l’economia.

  
Avui, l’anunci continua funcionant perquè la seva idea central és senzilla però precisa: tant el ballet com el futbol comparteixen una mateixa dimensió coreogràfica. Tots dos depenen del ritme, de la coordinació i d’una forma de moviment col·lectiu que només existeix plenament en relació amb els altres. La publicitat trobava així una metàfora visual eficaç per parlar de connectivitat sense necessitat de mostrar pràcticament cap tecnologia. Cal recordar que a l'obra Foot-ball (2015) vam tenir l'ocasió de veure en joc els ballarins de Gelabert Azzopardi descodificant, coreogràficament, algunes de les millors jugades del FC Barcelona.
  

La publicitat esportiva acostuma a treballar amb emocions previsibles: competició, heroisme, victòria o passió col·lectiva. L’espot Ballet de Movistar, premiat amb un Sol de Plata al Festival Iberoamericà de la Comunicació Publicitària El Sol celebrat a Bilbao el 2012, va optar per un altre camí.