participació cultural

En aquesta crònica general de l’eix de divulgació en Interacció 17, faig una síntesi dels punts que vaig trobar en comú entre els ponents, més implícitament o oberta:

1. En el segle XXI, la ciència impregna l’entorn.
2. El coneixement és un, s’ha difuminat la frontera entre disciplines.
3. El coneixement té una gran capacitat transformadora, perquè afavoreix el pensament crític.
4. Les iniciatives poden ser proposades dalt a baix (top-down) o de baix a dalt (bottom-up).
5. Les iniciatives cada cop són més participatives.
6. Les iniciatives cada cop són més obertes: Open source, open data
7. Les iniciatives cada cop són més inclusives i sostenibles.

El desplegament de la tecnologia proporciona una nova eina que permet nous aproximacions a velles i noves pràctiques. Al seu torn, les noves possibilitats que s’obren proporcionen una nova estructura mental, un canvi de paradigma.

Diana Escobar, biòloga, museòloga i màster en Societat de la informació i el coneixement (UOC). Des de 2008 és responsable del programa Barcelona Ciència de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al qual recentment s’ha afegit el programa d’Innovació de la Direcció d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals.

Diana ens explica breument que les activitats de ciència a l’Ajuntament de Barcelona van començar de forma sistemàtica quan Carme Prats, aleshores directora dels centres i museus de ciències de Barcelona, es van organitzar les tardors de ciències i el portal de divulgació de ciència Medciències i La Talaia.

Ciència ciutadana

La ciència ciutadana és una eina antiga potenciada per les noves tecnologies, gràcies a les quals les observacions que han crescut de forma exponencial. Proporciona noves formes d’interactuar entre els investigadors i es ciutadans: s’obtenen dades més ràpidament i d’indrets als quals no hi seria fàcil accedir.

“Quan obrim els diaris per la secció de cultura abunden les notícies de cinema, literatura o teatre, entre d'altres. La ciència normalment està en un altre lloc.  A mi tant me fa on estigui col·locada, sempre que acceptem que van unides “.  Aquesta flexibilitat, i alhora aquest mandat, es va convertir en la consigna principal que va transmetre durant la conferència inaugural d’Interacció17 Lluís Torner, físic i director de l'Institut de Ciències Fotòniques de Barcelona (ICFO).

F. Houllier, J-B. Merilhou-Goudard | Ministeri d’Ensenyament Superior i Recerca (FR)

La participació de no professionals en la producció de coneixement no és un fenomen nou i ha estat practicada durant segles en l’àmbit de la història natural o en l’astronomia (botànica, etimologia, descobriment d’objectes astronòmics...), així com en el de la salut, a través de les contribucions actives dels pacients per a la producció de coneixement que permeten un avenç considerable en certs espais de recerca. Tot seguit farem un cop d’ull a l’estat de la qüestió a França, un dels estats capdavanters a Europa (junt amb el Regne Unit i els Països Baixos), en el desenvolupament de polítiques de ciència ciutadana.

Josep Perelló | Barcelona Metròpolis

La ciència ciutadana pot ser una manera de procedir més democràtica, més transparent i clarament alineada amb la visió que alguns tenen en matèria d’innovació social sota la denominació de laboratori ciutadà.

  
L’interès creixent pels espais maker aquests anys no respon només a l’aparició de noves eines de fabricació digital. El que està en joc és una pregunta més profunda: què passa quan la producció de coneixement científic i tecnològic surt dels laboratoris especialitzats i esdevé una pràctica oberta, col·laborativa i cultural?

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
Llegida avui, la guia no és només una eina per organitzar activitats. És un símptoma d’un canvi més profund: el pas d’una cultura basada en la programació i la mediació institucional a una cultura que incorpora l’experimentació oberta, la reutilització i la col·laboració com a formes de producció. (n. de l'e., 2026)