participació cultural

  
L’interès creixent pels espais maker aquests anys no respon només a l’aparició de noves eines de fabricació digital. El que està en joc és una pregunta més profunda: què passa quan la producció de coneixement científic i tecnològic surt dels laboratoris especialitzats i esdevé una pràctica oberta, col·laborativa i cultural?

  
  
La separació entre ciències i humanitats continua present en molts discursos educatius, culturals i institucionals. Encara és habitual parlar de dos mons diferents: el de les dades i l'experimentació, d'una banda, i el de la interpretació, la creativitat i els valors, de l'altra. Tanmateix, cada vegada hi ha més evidències que els grans reptes contemporanis difícilment poden comprendre's des d'aquesta divisió.
  

  
Llegida avui, la guia no és només una eina per organitzar activitats. És un símptoma d’un canvi més profund: el pas d’una cultura basada en la programació i la mediació institucional a una cultura que incorpora l’experimentació oberta, la reutilització i la col·laboració com a formes de producció. (n. de l'e., 2026)
  

  
  
Durant bona part de la modernitat, la ciència va construir la seva legitimitat a partir de l'autonomia. La separació respecte dels poders polítics, econòmics o religiosos va ser una condició necessària per consolidar el coneixement científic com un espai de producció de veritats contrastables. Avui, però, el debat ja no gira tant al voltant de l'autonomia de la ciència com de la seva relació amb la societat.

  
  
Els debats sobre cultura científica acostumen a centrar-se en els equipaments, les exposicions o els programes de divulgació. Més rarament es pregunten quines infraestructures permeten connectar de manera continuada les persones, institucions i comunitats que produeixen, interpreten o comparteixen coneixement. El projecte francès Echosciences resulta especialment interessant perquè situa aquesta qüestió al centre.

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

La relació entre ciència i cultura acostuma a aparèixer vinculada a la divulgació o a la transferència de coneixement. El projecte europeu Perform proposa un desplaçament més profund: utilitzar les arts escèniques com a espai d’investigació compartida, reflexió crítica i participació dels joves en els debats científics contemporanis. L’experiència, desenvolupada en centres educatius de diversos països europeus, explora fins a quin punt el teatre, la performance i la creació artística poden contribuir a transformar la manera com s’aprèn, es comunica i es discuteix la ciència.

  
Les exposicions de ciència no es limiten a transmetre informació, sinó que configuren formes d’entendre i de relacionar-se amb el món. A través de la mediació, la participació i l’experiència activa, aquestes pràctiques expositives construeixen marcs interpretatius que influeixen en la manera com el coneixement científic és percebut, apropiat i integrat socialment.
  

  
Aquest informe és un dels textos fundacionals del moviment internacional arts and health. Publicat pel All-Party Parliamentary Group on Arts, Health and Wellbeing del Parlament britànic, arriba en un moment en què els sistemes sanitaris occidentals afronten reptes estructurals com l'envelliment, les malalties cròniques, la salut mental, la soledat i la sostenibilitat econòmica.

  
Mesurar la cultura sovint queda en el terreny de les intencions. L’estudi del Carnaval de Terra Endins de Torelló desplaça aquesta abstracció: posa una metodologia a prova i mostra què passa quan intentem capturar, de manera sistemàtica, els efectes reals d’un esdeveniment cultural en un municipi.