recerca cultural

  
L’article de Raúl Abeledo Sanchis (2022) situa els observatoris culturals en un moment de crisi sistèmica i transformació global en què la cultura adquireix una centralitat renovada dins les polítiques públiques. En aquest context, els observatoris emergeixen com a espais híbrids entre recerca, acció i mediació, amb una funció que va més enllà de la simple producció d’informació. La seva raó de ser es vincula a una mancança persistent: la feblesa de l’avaluació estratègica en els processos de planificació pública, sovint relegada a un paper marginal malgrat la seva importància per orientar decisions.
  

  
Aquest informe recull les aportacions d’un procés de diàleg estructurat europeu que posa en relació tres àmbits que sovint han evolucionat en paral·lel: cultura, salut i joventut. El punt de partida és clar: existeix una acumulació creixent d’experiències que mostren el potencial de les pràctiques artístiques i culturals per incidir en el benestar mental dels joves, però aquest coneixement continua dispers, poc sistematitzat i amb una traducció encara limitada en polítiques públiques.
  

  
Després de l’any del col·lapse, el 2021 marca el retorn de l’activitat cultural. L’Anuari SGAE 2022 ho confirma amb dades contundents de creixement. El problema és un altre: la distància amb el món previ a la pandèmia continua sent molt gran.  

WebinarsLaNau. Centre Cultural La Nau
 

Observatorios culturales en las universidades públicas del siglo XXI

Martes, 24 de mayo de 2022, a les 18 horas.

Organizado por el Observatori Cultural de la Universitat de València, os compartimos el vídeo de la sesión

  
L’article d’Eleonora Belfiore parteix d’una constatació que desmunta un dels relats més consolidats de les darreres dècades: les polítiques culturals no es basen realment en l’evidència, encara que ho afirmïn de manera reiterada. El gir cap a una suposada “evidence-based policy” no ha comportat una presa de decisions més racional ni més transparent. Al contrari, el text mostra com l’evidència té sovint un paper secundari, subordinat a processos d’argumentació, persuasió i construcció discursiva.
  

  
Aquest llibre blanc del CIDAI resulta especialment interessant perquè captura un moment inicial de la relació entre la intel·ligència artificial i les indústries culturals i basades en l’experiència. El document no es pregunta tant què poden crear les màquines, sinó com les organitzacions culturals poden aprofitar les dades i la intel·ligència artificial per transformar processos, serveis i models de negoci.