pensament cultural

Joseph Vogl proposa a Capital y resentimiento una teoria del present construïda sobre una connexió que sovint s’analitza per separat: la financiarització de l’economia, l’expansió de les plataformes digitals i la formació d’una esfera pública dominada per la comparació, la valoració i el ressentiment. 

  
Les polítiques culturals acostumen a parlar d’accés, participació o inclusió. Però molt menys sovint es pregunten qui produeix els relats culturals legítims, quines identitats hi tenen presència i quines continuen quedant fora dels circuits institucionals. El treball d’Imma Vilches sobre les dissidències LGTBI+ en les arts visuals contemporànies a Terrassa és valuós perquè desplaça la mirada cap aquí: no només cap a la cultura com a servei públic, sinó cap a la cultura com a espai de reconeixement simbòlic, construcció d’identitats i disputa política.
  

  
En un moment en què molts equipaments culturals tendeixen a justificar-se per la capacitat d’atraure públics, generar impacte o alimentar l’economia urbana, la conversa amb Íngrid Guardiola introdueix una altra pregunta: què passa si un centre d’art decideix prioritzar el pensament, el conflicte conceptual i la construcció de discurs sense renunciar a la seva funció pública? L’entrevista publicada a Revista de Girona és interessant perquè no presenta el Bòlit com un contenidor d’exposicions, sinó com un espai de mediació entre art, territori, educació, ecologia i transformacions contemporànies.
  

  
Aquest informe mostra com les institucions patrimonials franceses intenten reformular el seu paper davant l'emergència dels drets culturals, la participació ciutadana i la diversitat patrimonial. El seu interès no rau tant en oferir respostes definitives com en fer visible un desplaçament institucional: el patrimoni deixa de ser només un objecte de conservació per convertir-se també en un camp de negociació democràtica.  
  

"Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro". Federico Garcia Lorca

La situació d’excepció iniciada el març del 2020 amb l’explosió de la pandèmia i tot el que se’n va derivar, van posar de relleu la importància de la vida cultural per a la salut de la societat. Fruit del confinament, de l’aïllament i de la necessitat vital de socialitzar, es van originar un allau de pràctiques culturals provinents tant de les institucions com de particulars.

La cultura com a motor per a una vida lliure, plena i sostenible, és un dels pilars de treball de la Fundació Daniel i Nina Carasso. 

  
Un cop feta la lectura, l’article de Joan Vergés resulta especialment interessant perquè desplaça el debat sobre les accions dels activistes climàtics als museus cap a un terreny menys freqüent: no es pregunta si aquestes protestes són legítimes o no, sinó què són exactament. A partir de diversos episodis ocorreguts aquest any en museus europeus, l’autor sosté que aquestes accions no poden entendre’s com a actes vandàlics ni iconoclastes en sentit estricte, ja que no pretenen destruir les obres d’art, sinó aprofitar-se del seu poder simbòlic per captar l’atenció pública.