comunitat

Amb motiu de l’Espai Claustre ‘Noves formes participatives: la democràcia en xarxa’, que ha tingut lloc de manera presencial al CERC el 21 de febrer d’enguany, hem entrevistat Simona Levi, directora de teatre, dramaturga, experta en tecnopolítica, activista i docent. Aquí us oferim la conversa que hi hem mantingut.

‘Les arts no han de ser objectes ni productes, sinó que han de formar part de processos vivencials i col·lectius’

Amb motiu del curs ‘Art comunitari i dinamització social’, que va tenir lloc els dies 29 de novembre i 1 de desembre al Centre d'Estudis i Recursos Culturals (CERC),  hem entrevistat l’artista Marta Ricart, co-fundadora de la xarxa Artibarri i Teleduca, i implicada des de fa molts anys amb l’art comunitari. Actualment Ricart treballa amb el poeta i pastor Pep Divins, a la recerca de paraules perdudes, mentre prepara dos projectes expositius amb els quals donar a conèixer un llenguatge oblidat de les arts que actualment és necessari de recordat. Hem conversat amb ella i aquest n’és el resultat.

  
Una reflexió sobre com els centres culturals de proximitat actuen com a fogueres simbòliques en el món contemporani, creant vincles i sentit col·lectiu però afrontant el repte de conciliar aquesta vida viva amb les exigències administratives i institucionals.
  

Deia la filòsofa i assagista María Zambrano (1904-1991) que l’art sembla ser l’afany per desxifrar o perseguir la petjada deixada per una forma perduda d’existència.[1] Duu implícita la idea de viatge cap als nostres orígens, al despertar de l’espurna que ens va fer humans.

  
La cultura es defineix i es construeix a través de pràctiques col·lectives, espais compartits i diàlegs entre disciplines i comunitats, més enllà de categories fixes que la redueixen a sectors aïllats
  

Tres objectius: relacions socials, relacions econòmiques i relacions internacionals. Aquests són els pilars de la “Nova Agenda europea per a la cultura” que es va presentar el 22 de maig de 2018 a Brusel·les.

  
Una mirada crítica que ens convida a repensar què entenem per participació i per què sovint els marcs institucionals desaprofiten el seu potencial transformador.
  

La cultura és de tots. La màxima és senzilla però té unes implicacions profundes. A l’entrada del 9 de maig remarcàvem el valor públic de la cultura dient que l’experiència és l’essència de la cultura. Un dels aspectes més evidents del fet cultural és el patrimoni, ja sigui tangible, intangible o digital.

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.