Informe

El nou Pla d’Acció Cultural de Sant Just Desvern 2025-2030 vol convertir la metàfora del mapa en una eina real de planificació: identificar reptes, definir camins i fer de la cultura un motor de transformació local.

  
A l’article d’Interacció Del codi al carrer. Que la Declaració sigui un camí, no només una idea, es posava sobre la taula la necessitat de desplegar els drets culturals d’una manera real i realista, tot sincronitzant-los amb les necessitats concretes de cada territori. Més concretament, se’ns convidava a abordar la dimensió de la política cultural local com si fos un mapa obert, de manera que cada referent cultural pogués dibuixar-hi els seus propis recorreguts.

Què podem aprendre del Fonds d’Innovation Territoriale francès? Una altra manera de fer política cultural des del territori, sense convocatòries però amb criteri, proximitat i risc.
  

Parlar d’innovació cultural en l’àmbit local s’ha convertit en una expressió tan repetida que corre el risc d’esgotar-se abans de fer-se realitat. Però, què vol dir innovar des del territori i amb el territori? Quins dispositius poden fer possible aquesta voluntat de transformació, sovint expressada però difícil de sostenir en el temps?

Una invitació a llegir críticament la seva consideració com a bé essencial, bàsic i de primera necessitat
  

L’informe de la Fundació Gabeiras La cultura como bien público mundial, esencial, básico y de primera necesidad és un document sòlid i ben argumentat: ordena conceptes, proposa una classificació útil (essencial, bàsic, de primera necessitat) i reforça la doble dimensió de la cultura com a dret i com a responsabilitat col·lectiva.

Amb aquest quart article, publicat des d’Interacció, donem continuïtat a la sèrie que Roser Mendoza ha dedicat a la futura Declaració de Barcelona. Els tres primers textos en van abordar el valor simbòlic, els reptes de concreció i governança i les preguntes obertes sobre la seva capacitat transformadora. Ara volem ampliar la mirada i posar en diàleg aquella reflexió amb una experiència internacional que pot resultar reveladora: Paideia, un procés col·lectiu desplegat a França que ha treballat els drets culturals sobre el terreny i que ens convida a repensar les nostres pròpies pràctiques.
  
  
  

El document «Typologies» sintetitza l’experiència Paideia i proposa deu tipologies d’acció per fer créixer els drets culturals en l’acció pública.

  
Imaginar no basta: el futur cultural exigeix conflicte, renúncies i una política que reparteixi poder, no només relats.
  

La cultura, sovint esborrada o reduïda a relat, només manté la seva força quan desafia i disputa poder.
  
  

Aprenentatges útils per repensar la cultura local. Una lectura que desfà certeses i afina la mirada.
  

Un article recent de Mariano Zamorano i Nicolás Barbieri sobre les polítiques culturals de Barcelona (2019–2023) ens ha fet pensar. No tant per allò que diu de la ciutat, sinó per les preguntes que pot obrir a qualsevol municipi que vulgui abordar les desigualtats des d’una política cultural pública.

Eurostat publica per primer cop un article específic sobre desigualtats de gènere al sector cultural. Les dades revelen avenços importants en paritat d’ocupació, però també posen en evidència desequilibris persistents en salaris, condicions laborals i accés a càrrecs directius.
  

 
El Ministeri de Cultura presenta el primer Pla de Drets Culturals a escala estatal, amb accions fins al 2028
  
  

El passat 8 de juliol, el Ministeri de Cultura del govern espanyol va presentar el primer Pla de Drets Culturals, un document estratègic que busca orientar les polítiques públiques cap al reconeixement i la garantia efectiva dels drets culturals de la ciutadania. El pla, que estarà vigent fins al 2028, articula una visió integral de la cultura com a dret fonamental i pretén actuar com a full de ruta per a totes les administracions públiques i agents implicats.

Una nova mirada sobre la infraestructura social i cultural i com aplicar-la als municipis

Parlem sovint d’equipaments, serveis o projectes culturals, però costa més situar-los dins l’ecosistema d’infraestructures que sostenen la vida col·lectiva. Un informe del Bennett Institute ens convida a repensar aquest marc i, sobretot, a mesurar-lo. En aquest article, combinem una lectura reflexiva i una guia pràctica per traslladar aquestes idees al context municipal.
  

    
  

L’Informe 2024 del CoNCA posa al centre les condicions de vida i de feina dels professionals culturals i alerta sobre les fractures que encara travessen el sistema cultural català.
  
  

L’activitat cultural a Catalunya viu un bon moment en molts indicadors: més inversió pública, més espectadors, nous equipaments i un sector editorial, musical i escènic que consoliden la recuperació. Però aquesta vitalitat xoca amb realitats estructurals que continuen llastant el sistema: precarietat laboral, desigualtats territorials, falta de diversitat i un reconeixement encara parcial dels drets culturals.

L’Informe anual 2024 del CoNCA fa un exercici clar de diagnosi crítica i aposta per una cultura que posi les persones al centre. Aquest any, a més, dedica un ampli capítol a les condicions laborals dels professionals culturals. Els resultats són contundents: un 23 % cobra per sota del salari mínim i només un 35 % supera el salari mitjà. La intermitència, la falta de reconeixement i la conciliació difícil continuen marcant el dia a dia de molts treballadors culturals, especialment en el sector artístic i creatiu.