Articles i anàlisi

Avui en dia,  encara hi ha tot un món que continua creient-se que existeix una cosa que s’anomena «literatura de dones» mentre que tots els llibres que no estan escrits per persones que són dones s’anomenen simplement literatura. No en tinc cap dubte, la literatura escrita per les dones es rebuda com un producte només per a dones. Una gran majoria de les escriptores són tractades amb condescendència i com una quota. I és que les escriptores no gaudeixen dels mateixos mecanismes de promoció dels homes.

  
Una entrada que reivindica una mirada lleugera però profunda sobre la cultura per crear espais d’experimentació, vida i transformació social.
  

A l’estiu la cultura surt a les places, jardins, platges i fins i tot piscines de tot Catalunya. Alguns exemples són:

Cinema a la fresca al mNACTEC de Terrassa o als jardins de la Casa Rull de Reus; gaudir del’òpera del Liceu a més de 100 indrets; arrebossar-se els peus a la platja de Palamós o bé estar en remull a un piscina mentres es segueix la trama d’una pel·lícula.

  
Mesurar el valor públic de la cultura no és només una qüestió tècnica. És una operació política. El que es mesura, com es mesura i amb quins instruments acaba determinant què es considera valuós i, per tant, què es finança, es sosté o es deixa caure. L’article parteix d’aquesta tensió i la desplega amb una idea de fons clara: el valor públic existeix, però no es deixa capturar fàcilment sense perdre part del seu sentit.
  

  
L’article proposa una lectura sociològica de la relació entre creativitat i digitalització en el camp cultural, allunyada tant de l’optimisme tecnològic com del rebuig frontal. Parteix d’una constatació de fons: la transició al paradigma digital no és només un canvi tècnic, sinó un procés que reconfigura les condicions materials, institucionals i simbòliques de la cultura, afectant la seva autonomia i els seus mecanismes de producció i valoració.
  

  
El text analitza l’expansió del crowdfunding en l’àmbit cultural en el marc de la transformació digital i del debilitament de les formes tradicionals de finançament. El fenomen, que en pocs anys ha passat de ser marginal a consolidar-se com una via reconeguda de suport a projectes, s’inscriu en un canvi més ampli: la irrupció d’internet com a infraestructura que permet noves formes de producció, intercanvi i organització social.
  

  
Observem una idea de fons que continua plenament vigent. El debat sobre el museu social posa en evidència que l’obertura dels museus a la societat només serà creïble si va acompanyada de canvis reals en la governança, els equips i les condicions de treball.(n. de l'e., 2026)
  

El Fòrum dels Museus de Catalunya posa sobre la taula una tensió de fons: no n’hi ha prou amb voler museus més oberts i participatius si les estructures, els equips i la governança continuen sent fràgils
  

  
Les biblioteques públiques poden trobar un aliat en la ciència ciutadana per sembrar el coneixement científic i participat. OpenSystems
  

  
Article que construeix un cas concret com a argument: la intersecció no com a suma de sectors sinó com a projecte concebut des de l’origen en clau híbrida, i que posa en qüestió la lògica compartimentada de l’acció pública i la seva dificultat per generar dispositius integrals amb capacitat real d’incidència social. (n. de l'e., 2026)
  

  
La cultura digital no només transforma la producció i la difusió cultural. Desplaça una idea central del sistema cultural modern: l’autoria. El problema no és la seva desaparició, sinó la seva reconfiguració en un entorn on crear, copiar i redistribuir formen part del mateix gest.

  
Llegit des d’avui, el debat continua obert. La cultura local segueix sent el lloc on la cultura pren forma, però no sempre és el lloc on es decideix cap a on va. La qüestió és si aquesta distància es pot reduir o si forma part estructural del sistema cultural que hem construït. (n. de l'e., 2026)
  

La cultura local és sovint presentada com el nivell més proper, més democràtic i més viu del sistema cultural. El debat real no és aquest. La qüestió és fins a quin punt aquesta proximitat es tradueix en capacitat real de decisió i en una política cultural amb direcció pròpia.