El text de Daniel G. Andújar és una impugnació directa del sistema institucional de les arts visuals contemporànies. No es tracta d’una crítica puntual, sinó d’una esmena a la totalitat a allò que denomina “indústria cultural”: un entramat format per museus, dispositius de legitimació i lògiques de prestigi que han acabat desplaçant la pràctica artística del seu lloc social i polític. L’autor descriu un sistema que ha convertit l’artista en una figura subordinada, funcional i intermitent, integrat només en la mesura que no desestabilitza el relat institucional.
Els continguts digitals transformen el paper dels museus més enllà de les sales
Fa un any que els museus i els centres patrimonials no poden desenvolupar amb normalitat la seva activitat. Després de romandre tancats al públic durant els primers mesos de confinament a causa de la propagació de la covid-19, la majoria d’aquests equipaments van poder reobrir les seves portes a partir del juny de l’any passat. Des d’aleshores s’han hagut d’adaptar als dictàmens de les restriccions, que han anat variant en funció de les xifres de contagi i altres indicadors, però no ha calgut repetir el tancament inicial. Així doncs, els museus i centres patrimonials s’han considerat espais segurs i això és motiu de felicitació.