Article

“Una ciutat pensada per a la infància és una ciutat oberta a tota la ciutadania”

Francesco Tonucci (La ciutat dels infants)

L’educació, més enllà dels murs de l’escola

L’educació del segle XXI ha plantejat un nou paradigma i una nova reflexió sobre el propi sentit d’educar. Etimològicament parlant, i segons el diccionari de  l’Institut d’Estudis Catalans, educar és ajudar (algú) a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

Prenent  aquesta premissa com a punt de partida, el pes de l’educació (el qual havia quedat tradicionalment relegat a un àmbit estrictament escolar) ha traspassat els murs dels centres educatius per a arribar al carrer.

  
Si Torelló servia per provar una metodologia, Vilanova i la Geltrú permet veure què passa quan aquesta es consolida i es fa créixer. L’avaluació deixa de ser un exercici puntual i es converteix en una eina per entendre millor el paper estructural de la cultura en la vida municipal
  

«Això no és una revolució digital, sinó una civilització digital.»

(Irina Bokova, exdirectora de la UNESCO)

A finals del segle XX, la irrupció de les noves tecnologies de la informació va propiciar un profund canvi en la producció i concepció de moltes pràctiques culturals. Els mitjans digitals no només van transformar la manera que tenia la ciutadania d’accedir a continguts culturals sinó també, i fonamentalment, la manera de crear-ne de nous. En les darreres dues dècades, s’ha fet l’esforç per digitalitzar continguts culturals als quals només es podia accedir d’una manera analògica però alhora també s’han impulsat projectes que es poden incloure en el concepte de cultura digital que “serveix per descriure el context ampli de societat digital on s’insereix la cultura, i que inclou els comportaments i els hàbits de socialització de la ciutadania”

“Crec que les veritables revolucions del meu temps no han estat canvis de govern ni dels qui regeixen les institucions públiques, sinó revolucions de les formes de sentir i de veure”

(Susan Sontag)

Vivim en un context on les noves tecnologies ens condueixen a viure a més velocitat del que acostumàvem a fer-ho uns anys enrere, on la informació està fragmentada en multiplicitat de missatges que ens arriben a través de diferents mitjans i que sovint som incapaços de filtrar i processar. Aquest nova realitat també s’ha traslladat a la cultura, i la creació artística no ha dubtat a utilitzar aquests nous mitjans per comunicar i transformar els seus llenguatges.

En els últims mesos el retorn a la normalitat postpandèmica ens ha dut a una bogeria col.lectiva per voler recuperar el temps perdut, les ganes de divertir-se i viure sense pensar massa, sensacions totes vàlides, però que, al meu parer, han omès un dels més bàsics aprenentatges després d’aquesta època de tant patiment: el fet de saber ressituar-se.

  
L’article d’Àngel Mestres parteix d’una constatació que desplaça una manera clàssica d’entendre la política cultural local: els equipaments culturals han estat històricament concebuts com a infraestructures estables —museus, teatres, centres culturals— que estructuren l’oferta i garanteixen la presència institucional de la cultura en el territori. Aquesta lògica, basada en la dotació i la cobertura, es veu avui tensionada per un context en què les pràctiques culturals, els agents i les formes de producció ja no responen a esquemes tancats ni previsibles.
  

  
L’article planteja la incorporació de la perspectiva interseccional en la gestió dels equipaments culturals de proximitat com un desplaçament necessari en la manera d’entendre la desigualtat i la participació cultural. El punt de partida és la constatació que els models habituals de tractament de la diversitat resulten insuficients perquè tendeixen a fragmentar la realitat en categories aïllades. La interseccionalitat introdueix una mirada més complexa, basada en la idea que els eixos de discriminació no operen de manera independent sinó interrelacionada, generant experiències específiques que no poden ser reduïdes a una sola variable.